I si Laporta torna a tenir raó?
N’hi ha que neixen estrellats i n’hi ha que neixen amb estrella. Els primers podrien morir escanyats per un pinyol d’oliva i els altres sobreviurien a un accident aeri. I l’èxit del partit del Barça femení al Camp Nou em va recordar que Joan Laporta pertany, sens dubte, al segon grup.
L’única cosa que no havia d’arreglar en el Barça que va heretar fa un any era l’equip femení de futbol. Només calia donar suport a un projecte sòlid, i això va fer. Quan encara no s’havia après el nom de les jugadores ja estava celebrant un triplet i, ja aquesta temporada, es va atrevir a fer el pas de fer-les jugar al Camp Nou que Bartomeu, l’iniciador de la seva professionalització, no va trobar el moment de fer. Davant d’aquest esdeveniment històric, hi havia dues opcions: conformar-se que fos un moment màgic de reconeixement, reivindicació i orgull del futbol femení, que ho va ser, o passar-se els dies previs insistint que portés incorporat el rècord mundial d’assistència. Sí, hi havia el risc que no s’hi arribés i que quedés la sensació de festa incompleta, però també hi havia la possibilitat de mobilitzar els culers que tenien entrada perquè no es quedessin a casa, implicant-los en la consecució d’una fita per als llibres d’història. Per descomptat, Laporta va triar la segona.
Pel que fa a l’equip masculí, l’única veu que ha insistit durant tota la temporada que el Barça podia guanyar la Lliga també ha estat la del president. No hi renunciava en els pitjors moments de Koeman, l’hi va marcar com a objectiu a Xavi quan el va presentar i ara, a dotze punts del Madrid amb deu partits per jugar, és l’únic que ho continua veient factible sense carregar l’accent en l’adversativa “Però és molt difícil”. El cas és que la reacció de l’equip i les sensacions que transmet arran del 0-4 al Bernabéu li avalen la teoria, i ha aconseguit que fins i tot els que considerem la remuntada del tot impossible ja tinguem la calculadora a punt per si al Madrid se li acut ensopegar aquesta tarda a Balaídos.
Als que creiem que sempre pot sortir malament alguna cosa i que la prudència és la mare de la ciència, ens inquieten els cops de geni i l’optimisme sistemàtic, i els maleïm quan van mal dades. En el fons, però, necessitem tenir a prop el magnetisme dels convençuts que la torrada no caurà mai pel cantó de la melmelada o que no se la fotran al pròxim revolt per més que pitgin l’accelerador. El més probable és que Laporta no encerti el pronòstic de la Lliga. Però us imagineu si té raó?
