Laporta, sempre per la part salvatge de la vida

BarcelonaCom deu ser viure com Joan Laporta? El president del Barça és d'aquells personatges que fascinen, ja que trenca tòpics sobre el catalanet de tota la vida. Res a veure amb la imatge del botiguer, amb l'auca del Senyor Esteve i aquella gent que tenien diners, però no es canviaven de mitjons fins que tenien molts forats. Res d'amagar els duros sota una rajola, res de ser un ric modest. Laporta camina per la vida d'una forma diferent. A l'americana, podríem dir. El van batejar com el Kennedy blaugrana, en el seu moment.

Sempre he pensat que Laporta té molt de polític nord-americà. Aquesta capacitat increïble d'aparentar control de la situació quan tot penja d'un fil és fascinant. Com deu ser viure com Joan Laporta? Jo m'ho imagino una mica com el Walk on the wild side de Lou Reed. T'animes a viure al límit? Vols jugar fort? Laporta és el teu home. Una barreja d'advocat català i protagonista de The West Wing o House of Cards a la Casa Blanca.

Falten pocs dies per al final del 2024 i encara no sabem si Dani Olmo podrà jugar. ¿El retorn al Camp Nou? Qui sap quan. Caldrà veure on es juguen els partits del Barça de Champions a finals de temporada. Molts barcelonistes s'emprenyen. Altres es mosseguen les ungles. Normal. Però Laporta és així: calma al mig de la tempesta. Com passa a la política d'alta volada, molts cops no hi ha pla. El que existeix és un objectiu, però per arribar-hi, es va improvisant. Ara un pacte, ara un cop de sort, ara una jugada sorprenent.

És un personatge fascinant, Laporta. Aconsegueix gestionar un dels clubs esportius més grans del planeta amb un manual que no s'estudiaria en cap universitat. Encaixa en allò d'home fet a si mateix. En una era on els clubs es gestionen com grans empreses amb professionals formats a Harvard, ell fa la seva amb una directiva petita que pinta poca cosa, sense vicepresident econòmic i fent de la improvisació un art. Primer es fitxa el jugador i després es veu com s'inscriu. Primer es tiren endavant les obres i després ja analitzarem el calendari.

És de començar les coses per la teulada, Laporta. I com no, molta gent no ho veu amb bons ulls. El que no li podem negar, però, és que sempre fa la sensació que se'n sortirà. Que trobarà una solució. Que ha entès millor que molts altres com funciona aquesta casa de bojos que és el futbol. Un esport on existeix la dictadura de la pilota: si aquesta entra, la resta importa poc. Laporta ho sap. Va entendre-ho de ben jove i es mou amb comoditat en un context en què altres ja haurien saltat pels aires.

Laporta ens posa davant del mirall, als catalans: a uns els fascina que no tingui por i visqui al límit. A altres els espanta la manca de projecte i els cops de volant. Per a uns Laporta és tot el que ells voldrien ser. Per a altres, tot allò que no volen ser. Al president li agrada caminar per la part salvatge de la vida. I quin millor lloc per fer-ho que el futbol, on tot s'hi val. Aquesta és la clau, de fet. Que no tot s'hi val, a la vida.