Laporta necessita un CEO
Els socis compromissaris del Barça estan a punt de votar uns números que, dos anys després de la dimissió de Bartomeu, continuen sent preocupants per a la salut de l’entitat. Les cèlebres palanques han servit per maquillar un problema estructural: el club, avui dia, no és sostenible. Els ingressos ordinaris no han augmentat, mentre la massa salarial no només continua disparada sinó que ha crescut encara més: arriba als 656 milions d’euros. El forat operatiu de 200 milions d’euros anuals és tan evident que no l’amaguen: caldrà continuar venent actius per sobreviure i respirar una mica més quan es desempalleguin dels sous i diferiments dels capitans. També crida l’atenció –i és un mal senyal– fins a quin punt els gestors s’han desviat del camí traçat: l’incompliment del pressupost exemplifica que alguna cosa s’ha estat fent malament.
L’herència rebuda era terrorífica, però és un argument que ara ja no ho pot aguantar tot. S’agraeix la transparència del Barça a l’hora de mostrar les seves vergonyes i detallar la diferència entre l’oxigen salvador de les palanques i la realitat natural de les arques del club. El que ja és més difícil és reconèixer el rastre concret de les comissions que s’han pagat a intermediaris no només per aconseguir signar els flamants fitxatges de l’estiu, sinó per tancar operacions com el patrocini de Spotify o bé la compra dels drets televisius per part de Sixth Street. Més enllà que Laporta celebri públicament l’ajuda de Darren Dein o Pini Zahavi, estaria bé saber fins on puja la factura de proveïdors com ells o Anas Laghrari, col·laborador de Florentino Pérez sense el qual no s’haurien tancat les primeres dues palanques.
Des del febrer, el dia a dia del club el lidera Laporta sense una figura forta com la que va significar l’auster Ferran Reverter. Quan ell va marxar es va desmantellar pràcticament tot el seu aparell al destinar 3,3 milions d’euros a indemnitzacions, que passaven a ser-ne 6 sumant-hi els acomiadaments dels executius de Bartomeu, i curiosament en un any s’ha duplicat el nombre de persones –i diners– que ocupen càrrecs d’alta direcció. A dalt de la piràmide hi ha un president executiu que fa i desfà amb un nucli dur en què, sobretot, es valora la fidelitat. Potser ha arribat l’hora de reprendre la idea de tenir un CEO que aporti ordre al camí a seguir per ser més efectius a l’hora de corregir els problemes i les males tendències. L’ideal seria un executiu amb personalitat pròpia, perquè per posar-hi un braç automàtic que signi papers i digui sí a tot no cal gastar-se més diners que no tenen.