A Laporta se l'ha de lligar curt
Ja fa anys que es parla del model de propietat del Barça. Un debat del qual també participaven, mentre eren a l'oposició, alguns dels membres de l'actual junta directiva de Joan Laporta. Ara que governen, parlar d'una possible societat anònima esportiva (SAD) és un tema tabú. Ni que sigui en un format mixt, com el que té el Bayern Munic. També Josep Maria Bartomeu o Sandro Rosell, quan eren presidents, tancaven la porta a aquesta possibilitat, mentre es vantaven de dirigir un club democràtic propietat de la seva massa social.
Una SAD té les seves coses bones. Des de l'estabilitat en la gestió a la professionalització de l'òrgan executiu, que allunya els dirigents de decisions populistes que només tenen com a objectiu tenir contenta la parròquia perquè no els mogui la cadira. Però la SAD allunyaria el Barça del romanticisme, difícilment es podria mantenir el Més que un club i es correria el risc que, per tenir sempre uns comptes ben sanejats, es faci passar les qüestions econòmiques al davant de les esportives. El Manchester United, gestionat per la família Glazer, que porta 10 anys sense guanyar una Premier League i que ha suat de valent per tornar a la Champions, n'és un bon exemple.
La massa social del Barça no vol renunciar a la propietat del club. Vol seguir com fins ara, podent elegir president. Sobretot, per fer fora els que no ho fan bé. Que ho diguin a Bartomeu, amb la moció del 2020. O al mateix Laporta, que en va patir una el 2008 que va salvar pels pèls. Per no parlar de la dimissió de Joan Gaspart el 2003 o la pressió al seu successor, Enric Reyna, forçat finalment a convocar eleccions. Ara bé, que la gent pugui votar no implica que ho faci amb totes les eines possibles. I aquí és on entra el control de la gestió.
Són molts els que, al·legant la seva condició de socis, han intentat conèixer detalls interns del dia a dia del club, més enllà del que es publica pels canals oficials o a la memòria anual. Des de contractes de patrocini o de compravenda de futbolistes. La resposta sempre ha estat la mateixa: no es poden donar detalls per motius de confidencialitat. A diferència d'un ajuntament o d'un Parlament, el Barça, com a club privat, té dret a posar límits a la informació. A delimitar fins a quin punt és transparent en el seu dia a dia. La política de comunicació és cada vegada més restrictiva i els mitjans –en la seva condició de contrapoder– tenen moltes més traves per accedir als protagonistes. Té tota la lògica del món: com més es controla la sortida d'informació més fàcil és escriure el teu propi relat.
Aquesta fórmula, la d'estàs amb mi o estàs contra mi, és molt perillosa. El debat, sobretot el debat d'alt nivell, enriqueix un club que vol tenir un pressupost de 1.000 milions d'euros. Tot just arribar al poder, Laporta va canviar tots els executius de primer nivell que hi havia de l'època de Bartomeu per posar-ne de la seva confiança. D'altres, van fer les maletes per pròpia voluntat. El primer vicepresident econòmic, Jaume Giró, va dimitir una setmana després de les eleccions. El CEO, Ferran Reverter, no va durar ni un any al càrrec. I l'antic directiu responsable de l'Espai Barça, Jaume Llauradó, va abandonar el vaixell per discrepàncies amb la remodelació del Camp Nou.
És cert, Laporta és el president i és qui ha de tenir l'última paraula. I en cas de conflicte, han de ser els peons, i no el rei, els que abandonin la partida. Laporta, pel seu tarannà, té una imatge triomfant del Barça i un projecte més ambiciós que qualsevol altre. Però una cosa és el que es desitja i una altra el que es pot aconseguir. La línia que separa l'atreviment de la temeritat és molt fina. Per això a Laporta, com a qualsevol president, se l'ha de lligar curt.