Laporta-Florentino: un divorci de mentida
Quan va tornar a la presidència del Barça, Joan Laporta havia d'escollir entre casar-se amb Javier Tebas o amb Florentino Pérez, i va triar el segon. Sense aquesta elecció no es podrien entendre part dels obstacles que s’ha trobat per gestionar el club, com per exemple la restrictiva normativa econòmica de Tebas que va arrencar amb l’adeu de Messi. Hores abans de les llàgrimes del capità, Laporta xarrupava gambes al Botafumeiro amb Florentino. La Superlliga va seduir-lo com a Bartomeu i aquesta aliança està definint el seu mandat. El totpoderós president blanc ha estat clau en la supressió dels avals, aplanant el camí de les palanques gràcies al seu amic Anas Laghrari, i fins i tot el seu banc de confiança, JP Morgan, ha aparegut sigil·losament en el finançament de l’Espai Barça. Qui es pot creure l’empipada histriònica de Laporta pel paper del Madrid en el cas Negreira?
De moment, ja sabem que no xarruparan gambes junts abans del clàssic perquè, com que estan enfadadíssims amb Florentino, no hi haurà dinar de directives. Després de la denúncia de la Fiscalia, les reaccions de cara a la galeria han estat de primer curs de populisme. Amb un silenci institucional inicial, el Madrid havia d’acabar actuant per decòrum i a Laporta el moviment dels blancs personant-se com a acusació particular, li ha anat de primera per sumar més enemics al carro de la persecució victimista. S’emociona tant acusant de “pocavergonyes” tots els que embruten l’escut del Barça, que Núñez n’estaria orgullós. L’estratègia comunicativa, fins ara, s’ha limitat a oferir aparicions amb comptagotes d’un Laporta cada cop més bel·ligerant i ofès per tenir satisfets els feligresos.
Enmig d’una de les pitjors crisis de la història del club, les explicacions van molt cares. Ja ha passat més d’un mes des que va esclatar l’escàndol i Laporta continua sense sotmetre’s a una roda de premsa mentre els relats interessats augmenten els decibels. El perquè pagava Negreira com ho feia la junta respecte a la qual s’havia de fer tanta neteja quan va entrar a la presidència el 2003, ja el sap. No necessita cap Van den Eynde que l'hi digui. Els ismes han quedat sepultats sota una capa putrefacta i aquí ningú aixeca el cap entre la pluja d’excrements per dir ni mitja veritat: tampoc Gaspart, Rosell ni Bartomeu. Potser és que els pocavergonyes sempre han estat a casa. Mentrestant, la vida continuarà amb un clàssic estranyíssim a la llotja: Laporta i Florentino de bracet, però sobreactuant per exigències del guió. Fins quan?