Laporta i el cas Negreira: quan salvar el club i alhora el cul deixa de ser compatible

BarcelonaJoan Laporta té molta raó en una cosa: el Barça és la víctima principal del cas Negreira. Ni el Madrid, ni Florentino, ni la Lliga, ni la Federació, ni cap de les parts que s'han personat en la causa judicial per corrupció continuada en l'àmbit de l'esport han patit, pateixen o patiran més intensament que el club blaugrana les conseqüències d'aquesta fosca trama arbitral. Ovació tancada per a aquesta aresta del discurs institucional que el mandatari va escenificar aquest dilluns, envoltat dels directius de confiança i també de quatre carpetots plens d’informes tècnics, per trencar un silenci eixordador.

Calia defensar públicament la institució dels atacs injustos –i en plena instrucció judicial– que neixen d'interessos concrets i Laporta va complir amb nota l'expectativa envers aquesta necessitat. Però li va faltar una cosa molt important, fins i tot evident: visibilitzar que si el Barça és el perjudicat número u de tot aquest circ és, d'origen, perquè fins a quatre presidents escollits pels socis culers —sí, ell també— van creure que era una fantàstica idea mantenir empreses tutelades per un càrrec arbitral entre la nòmina de proveïdors. Sense aquest vistiplau institucional compartit per les tres famílies (o ismes) que han governat al Camp Nou durant els darrers 22 anys, l'entorn no faria més de dos mesos que estaria aguantant els comentaris feridors i sucadors de pa del madridisme mediàtic. Si el Barça està a la diana és també a causa d'una decisió sostinguda en els lustres per part dels seus governants.

Per això és tan trist que, en més de dues hores de compareixença, Laporta fos incapaç de fer-se enrere, encara que fos una mica, amb relació a la naturalesa dels pagaments als Negreira, tant a l'amo de les empreses (el pare) com al prestador dels suposats serveis (el fill). Deixant de banda la compra de l'estament arbitral —una hipòtesi poc creïble considerant el que els col·legiats cobren cada any i l'inexistent historial de favors a la gespa—, el president del Barça va desaprofitar una oportunitat d'or per reconèixer l'errada i demanar disculpes com a mínim en nom del que va autoritzar durant el seu primer mandat. Defensar el club no només depèn de denunciar les fòbies de Tebas o el "cinisme" del Madrid. També es pot fer ensenyant el cul des de la humilitat. Et pots equivocar per molt Laporta que siguis. L'autocrítica mai fa destorb. Al contrari.

I no, no n'hi ha prou amb dir que com que el Barça no va tenir departament de compliance fins al 2016 els pagaments dels cursos anteriors no es van poder estudiar des d'una perspectiva ètica. Com si el concepte fos de nou encuny. Com si fos imprescindible incorporar un penalista a l'executiva per adonar-se de l'enorme conflicte d'interessos que implica tenir un exàrbitre a sou i amb empreses que depenen exclusivament d'aquest sou. Com si Negreira fill, del qual només es conserven informes fins al 2013 (els d'abans estan "destruïts" i, ves quina cosa, ell tampoc els guarda enlloc), fos una espècie d'oligarca de l'scouting que es cruspia la competència com si fos un Mercadona de l'anàlisi tècnica. Per no parlar del sobrepreu escalat en el temps dels seus treballs. Ni, d'altra banda, dels mèrits de Sergi Atienza (el compliance actual) abans de convertir-se, segons paraules de Laporta, en el garant del bon govern del seu Barça.

En definitiva, la roda de premsa va servir per repetir els eslògans que necessitaven sentir els socis que estan còmodes en el victimisme. Els que volien una mica més d'elaboració argumental també tenien clar que el club no va comprar àrbitres, però es mereixien saber que almenys a un dels presidents relacionats amb Negreira li sap greu tot el que s'ha muntat per un conveni fora de mercat, sense cap prova documental prèvia al 2013 i molt reprovable èticament. El tuf de xiringuito és el que fa mal. No la sospita, de moment infundada, de subornar un estament per rebre un tracte de favor a la gespa.