Per què Lamine Yamal i Abde poden comprometre els minuts de Gavi?

BarcelonaEl Barça va guanyar un Gamper en el qual es va veure clarament superat pel seu rival, el Tottenham, durant almenys 75 minuts. El primer quart d’hora va ser prou bo, amb Romeu i De Jong mostrant bona química. Els últims deu minuts van ser els de l’explosió de Lamine Yamal. El jove talent blaugrana, de només 16 anys, va canviar la cara del partit amb un recital de fintes i gestos tècnics.

Lamine fa mèrits per ser un més en la dinàmica del primer equip. Com Abde, un dels jugadors amb millor canvi de ritme i dríbling de la plantilla. El Barça, malgrat l’adeu de Dembélé, també té Raphinha, Ferran i Ansu. Cadascú amb les seves característiques, però tots poden tenir el rol d’extrem. Ferran ha firmat una bona pretemporada i Ansu sembla que recupera guspira. Vist tot això, ara què? ¿Seguir amb la idea dels quatre migcampistes o provar de conrear un 4-3-3 que segurament s’ajusta millor a les possibilitats actuals de la plantilla i a l’ideari culer? 

El Barça podria no fitxar ningú més i tenir la plantilla coberta amb dos jugadors per posició, comptant amb Lamine i Fermín, si la dibuixes sobre un 4-3-3. Si aquesta fos finalment la ruta escollida pels tècnics, caldria estudiar el nou rol de Gavi. Com a fals extrem no serveix per desequilibrar. Com a migcampista encara no serveix per dominar. Gavi és un futbolista molt jove amb algunes virtuts magnífiques: agressivitat en la pressió, intensitat en tot allò que fa, guanyador de duels, certa elasticitat en els girs... Però encara no és aquell jugador sobre el qual tot sovint hem llegit o escoltat. Va guanyar el premi a millor jove d’Europa per davant de futbolistes que ja són bastant més determinants que ell, i potser això, sumat a la il·lusió perquè tot vagi bé i a un cert biaix de confirmació, ha fet que el col·loquem en un altar que encara no li correspon.

Potser d'aquí a un temps Gavi serà un migcampista dominant, amb un gran rang de passada. Potser d'aquí a uns anys tindrà la maduresa per alternar ritmes i allargar seqüències de combinació tot generant volum de joc i agrupant l’equip a l’últim terç. Però, de moment, encara no és aquest interior que necessita el Barça per recuperar la sensació d’equip amb capacitat de sotmetre. Gündogan sí que és aquest migcampista i Pedri va cap a ser-ho. Serien els dos interiors amb més números per ser titulars si el Barça aposta decididament per aquesta idea.

Esclar que la temporada és llarga i que els equips necessiten plantilles profundes i amb alternatives. Gavi tindrà molts minuts i el seu concurs s’estima de gran importància al llarg dels partits, en determinats moments de la campanya o en funció del rival. Es fa difícil prescindir de la seva capacitat per saltar agressiu a la pressió, sobretot a camp contrari, però el Barça, i Xavi, hauran de veure què necessiten en cada situació. Potser Gavi pot començar de revulsiu i en funció de com vagi la temporada, dels estats de forma de cada jugador i del seu propi creixement com a futbolista, acabar reclamant la titularitat i un rol de gairebé indiscutible. Ara mateix, l’escenari no és aquest.