Sense Lamine, el Barça es dispara un tret al peu (2-2)

BarcelonaQueda feina per fer, al Barça. En un partit esbojarrat, l’equip de Flick va desaprofitar un 0-2 a favor, un resultat que permet als rivals creure que aquest equip encara no és del tot madur. La setmana de celebració dels 125 anys de vida en blaugrana va començar amb un empat a Vigo prou frustrant, que serveix per recordar que el barcelonisme s’ha forjat amb èxits, però també patint. I mira que amb 0-2 tot feia per pensar que si les coses segueixen així potser d’aquí uns mesos els aficionats es trobaran a Canaletes, a pocs metres d’on va existir aquell Gimnàs Solé on va fer-se la reunió fundacional. A Vigo, durant bona part del matx van ser els locals els que van tenir més ocasions. Però l’equip de Flick va saber competir sense Lamine Yamal, aprenent de les errades i situant-se 0-2. El dia que no hi era la jove estrella de La Masia van ser els jugadors que ja fa anys que s'afaiten els que van saber entendre què calia fer. Bé, tots no. Kounde va cometre una errada quan faltaven 8 minuts que va fer perilla el resultat. I el Celta va acabar empatant. Una ensopegada, res greu després d'una aturada de seleccions i quan un cicle comença. Per+o Flick va encertar estirant les orelles públicament i privadament als jugadors. En cas de relaxar-se, l'equip pot prendre mal.

Sense Lamine, Flick va fer jugar per primer cop de titular un Gavi que va sobrat de caràcter però que encara necessita uns quants partits per acabar de recuperar el ritme competitiu. Encara que ho va donar tot, en alguns moments el partit li passava per sobre. Bé, no només a Gavi. Durant la primera part el Celta va mossegar. A mesura que avança la temporada els entrenadors rivals treballen sobre la feina feta pels altres per trobar la manera d’aturar aquest Barça. Claudio Giráldez, aprofitant algunes idees ja treballades per l’Espanyol per trencar el fora de joc de Hansi Flick, va convertir-se en un mal de queixals per a un Barça bastant gris. Res de l’alegria d’altres dies, res de cuidar la pilota amb encert. Com si després de l’aturada de seleccions fos difícil tornar a endollar-se, el Barça es va fer un fart de perdre pilotes, i va veure com el Celta en tenia tres de ben clares en un primer temps en què, cosa estranya, Iago Aspas va perdonar. I això no sol passar quan el capità de l’equip de Vigo juga contra el Barça.

Era un partit per guanyar-lo com fos i després fer autocrítica. Flick anava posant-se seriós a la banda, patint especialment amb un Gerard Martín que va entrar al lateral per donar descans a Alejandro Balde. I al cap de cinc minuts de joc Martín ja tenia una groga. A l'última jugada del primer temps el Celta va reclamar la segona amb raó, després que Gerard arribés tard i passés per damunt d'Aspas. L’àrbitre el va indultar i Aspas, perdent els papers, va començar a cridar que no era just, perquè ja sabia el que passaria tot seguit. Efectivament, Flick va canviar Gerard Martín per Hèctor Fort i per no quedar-se amb un home menys. No ho aconseguiria del tot, ja que Marc Casadó va acabar veient la vermella al final.

El Barça ja anava guanyant llavors gràcies a un gol de Raphinha. Poques ocasions de gol havia tingut fins llavors un Barça en què Lewandowski era una illa perduda que no arribava cap pilota. Però en una pilotada llarga, Mingueza va cometre una greu errada i va deixar el gol en safata a Raphinha. El brasiler, amb calma, va saber fer el 0-1, castigant l’errada de l’exlateral blaugrana. Després d’un primer temps en què les coses no havien rutllat, Flick va fer el canvi d'Hèctor Fort per Gerard. I els consells del tècnic alemany van permetre al Barça manar una mica més. Tenir una mica més de control, activar jugadors com Pedri i forçar més errades d’un Celta en què qui no tenia el dia era Òscar Mingueza. Pressionat per Raphinha va perdre la pilota, i el brasiler, convertit en aquell líder que tot equip necessita, va entregar la pilota a Lewandowski. El polonès, que s’havia passat el partit perseguint ombres, va encarregar-se de fer el segon ja entrada la segona part. Tres xuts a porteria i dos gols d’un Barça que semblava a punt de guanyar com els campions: sense jugar del tot bé.

Era un partit d'aquells en què et pots deixar punts, després de l'aturada de seleccions i sense Lamine. I així va ser. En 15 minuts tràgics, Casadó va veure la vermella i tot seguit Kounde va regalar la pilota quan era l'últim home. Alfon no va perdonar i va deixar amb un pam de nas un Iñaki Peña que no tenia la culpa de res però que rebria dos gols en cinc minuts, el segon d'Hugo Álvarez. Quan semblava que el Barça podria demostrar que pot guanyar sense Lamine, l'equip es va disparar un tret al peu. Encara és un projecte que necessita millorar tot i anar pel bon camí. Amb 125 anys d'història tothom ho sap, que sempre cal patir.