L'única lliçó a recordar

Caldria recordar sempre aquest 0-4 per enterrar tants enganys i manipulacions viscuts en la darrera dècada, quan es van perdre els papers. Sense cofoismes, si el Barça juga així, fidel al seu ADN, torna a ser referència mundial. Des que Cruyff va dissenyar el model i Guardiola el va completar, la Bíblia va quedar escrita i només convé evolucionar-la, editar-la quan toca. Separar veritat de mentida, l’ortodòxia dels impostors, deixar-se de múscul i de tot el discurs pedestre enarborat per aquells que, en efecte, ni saben per què es guanya, ni saben com analitzar la derrota. Els que s’han passat deu anys a la llotja. Tal com fa Xavi, cal insistir en la magnífica proposta amb què el Barcelona, i ho ratifica la seva història, vol jugar des de fa cent anys. Si repassen hemeroteques i s’enamoren de la història culer comprovaran que, fa un segle llarg, els culers ja es vantaven d’haver triat l’escola escocesa de combinació i de rebutjar el primari futbol anglès. Ens embadaleix l’estètica també en aquesta expressió de cultura popular, ves què hi farem. I entre les lliçons de diumenge passat hi figura la més important, de caràcter intern: recordar com s’ha traït el full de ruta des de dins, simplement perquè era cruyffista. Dels altres, en definitiva. En el desballestament, ni ha calgut recórrer als adversaris externs.

Per allò de les fraccions i trinxeres fratricides, Rosell i Bartomeu van triar per enveja i despit una via alternativa que ni ells mateixos coneixien. Van voler deixar empremta del seu pas per la presidència dinamitant la preciosa obra realitzada, camuflats darrere d’una formidable generació que tapava amb èxits tot allò que perpetraven, la simple dissolució de la identitat. Convé tenir-ho present i fugir dels seus corifeus, dels envejosos que volen dominar el club i, quan ho fan, ho tenyeixen tot de mediocritat. Fa quatre dies, el cel amenaçava una enorme tempesta de crisi per anys i panys i, quasi en un miracle, tan terrorífic panorama s’ha esvaït a velocitat supersònica, almenys pel que fa al vessant esportiu. Ara tocarà centrar-se en la salvació econòmica, és clar, però tot resultarà més senzill si l’equip torna a ser una potència i a generar ingressos en coherència. Només caldrà recordar eternament que la mediocritat, les baixes pulsions, la traïció a una precisa manera d’entendre el futbol condueix al fracàs. Després de tanta prova i error, no hauria d’existir cap culer que en dubtés. Amb quatre mesos de Xavi n’hem tingut prou per separar el gra de la palla.