En l’era de la postveritat, Laporta és el millor

El debat d’ara, d’aquí tres dies ja haurà caducat. Tot és relatiu i inconsistent. Distingir el que és cert del que no ho és cada cop és més complicat. Les xarxes socials com a base informativa i cultural, els algoritmes i el consumisme instantani, han potenciat que ens acostumem a realitats fetes a mida. Els llibres són peces arqueològiques, els científics avorreixen i els fets empírics són discutits per qualsevol. Les creences individuals estan al capdavant, forjant bombolles on alienar-se fent dejunis absurds o bevent llet de tofu. És el millor moment per al populisme i les trinxeres àvides d’ídols semireligiosos. Cadascú pot tenir una caverna on projectar-hi el relat que vulgui: la Terra és plana, la gravetat és qüestionable, l’Holocaust és un invent i el Barça va ser un aliat de Franco. Benvinguts a l’era de la postveritat. 

Tota aquesta setmana hem estat lluitant contra la narrativa del vídeo infecte del Madrid. Hem estat entretinguts redescobrint la figura del president afusellat Josep Suñol, traient la pols a la història del Barça, convidant a tertúlies els estudiosos de la matèria i exclamant com és possible -oh, sorpresa- que hagin gosat ser tan malparits. Fins i tot la Generalitat s’hi ha pronunciat. En canvi, mentre a tot arreu s’ha parlat d’una suposada guerra Barça-Madrid, des del club blaugrana no n’han dit res. Enmig de la indignació col·lectiva, no hi ha hagut cap protesta ni comunicat alliçonador, perquè darrere dels focs artificials hi ha una aliança que -de moment- no hi ha manera de destruir. Va més enllà de la Superlliga: Florentino va ser clau en la supressió dels avals i l’impuls de les palanques, i la seva banca de confiança forma part de l’estructura financera de l’Espai Barça. 

En aquesta setmana fantàstica, el més llest de la classe ha estat el president Laporta, que ha sortit victoriós de la compareixença més difícil des que va retornar al tron. El millor que li podia passar era que el Madrid reaccionés així a l’atac -justificat, tot sigui dit- que els va llençar. Gràcies a la seva eloqüència brillant, va posar el focus on va voler i de les qüestions sense resoldre del cas Negreira ja no se’n recorda ningú: resten moribundes darrere d’una cortina de fum més espessa que un mur. El sobrepreu dels serveis, què feia realment l’exvicepresident del CTA, on anaven a parar els diners… Però vaja, això la postveritat també ho afina: 7 milions en 18 anys tampoc són tants! Com es diria en l’argot arbitral: “Sigan, sigan…” Jugada mestra.