BarcelonaEls advocats Juan de Dios Crespo, amb peculiar look de corbata de llacet i barret panameny, i Marcos Motta, amb impecable vestit i posat seriós, sortien de les oficines de la Lliga de Futbol Professional el 3 d’agost del 2017 disposats a pagar un xec per 222 milions d’euros i segellar així l’adeu de Neymar al Barça per anar al PSG. A la Lliga, però, Javier Tebas no va acceptar el xec, cosa que va acabar amb la comitiva de togats a les oficines del Barça; allà no hi va haver problemes. Aquelles imatges de l’estiu del 2017 formen part de la iconografia de l’enfonsament blaugrana del darrer lustre. No pas per l’operació de venda de Neymar, sinó pel que van desencadenar aquells diners.
Si en el seu dia el Barça de Joan Gaspart va invertir els 10.000 milions de pessetes de Figo en fitxatges desastrosos com Gerard, Alfonso, Petit o Overmars, la directiva de Josep Maria Bartomeu va voler estar a l'altura d’aquell infaust precedent. Per la porta va entrar primer Ousmane Dembélé (fins a 145 milions d’euros entre traspàs i variables) i uns mesos més tard va arribar Coutinho (160 milions, rècord històric del club). Per avaluar el seu rendiment n’hi ha prou de dir que el Barça va viure amb eufòria el fet de poder-se’ls treure de sobre per 50 i 20 milions, respectivament. Havien costat 305 entre tots dos.
Però per estrany que sembli, els dos caríssims i fallits fitxatges no van ser el pitjor d’aquelles transferències orquestrades per l’equip del president Josep Maria Bartomeu, amb Robert Fernández com a director esportiu. (Val a dir que Fernández havia arribat al club amb l’escàs aval d’haver estat entrenador de l’Oriola i l’Alzira sense massa èxit entre 2007 i 2009 i que després del seu pas pel Barça no ha tornat a ocupar la funció de secretari tècnic en cap altre club).
Piqué va incitar els companys a reclamar fortes pujades salarials en les renovacions
Fonts coneixedores de les tripes econòmiques del club assenyalen que per entendre la desesperada situació actual cal tenir en compte la caiguda d’ingressos del covid, sí, però també destaquen la temporada 2017-2018: va ser l’any en què les vaques sagrades del vestidor més guanyador de la història del club es van aliar per demanar enormes pujades de salaris. I de fet assenyalen un responsable d’aquell moviment coordinat dels pesos pesants de l’equip: “Gerard Piqué va ser qui els va dir «ara és la nostra» i van començar a passar un a un pel despatx del president a exigir les pujades de sous”.
Segons fonts properes al club, aquells futbolistes, que encara dominaven amb facilitat la Lliga espanyola i no estaven a prop del seu ocàs, tenien un roc a la faixa negociadora: l’enorme ascendent de Messi sobre Bartomeu, que anava molt més enllà del seu propi contracte i es va implicar també en les renovacions dels companys de vestidor més propers. El mateix Messi (juny del 2017), Piqué (gener del 2018) i Alba (febrer del 2019) són alguns dels casos més sonats.
En un any, la partida de salaris esportius i amortitzacions va saltar dels 432 als 639 milions d'euros, un 47% més
Aquella època de generositat sense precedents del president Bartomeu va deixar una empremta profunda en els comptes del club: entre salaris i amortitzacions de fitxatges, el Barça va passar de gastar 419 milions l’any de l’últim triplet (2014-2015) o els 432 de la 2016-2017 –just abans de l’adeu de Neymar– als 639 de la 2017-2018. El salt va ser d’un 47% més en una sola temporada, un registre impensable en qualsevol altre sector o empresa. Amb tot, la xifra no és rècord: un any més tard es va arribar als 671 i aquesta última temporada, ja amb Laporta –amb diversos contractes heretats que la directiva no ha quantificat– es van pagar 676 milions per aquests conceptes, rècord absolut.
![El pastís del 124è aniversari
del Barça.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
