L'optimisme irracional amb Dani Alves
De la mateixa manera que l'arribada de Xavi va provocar unanimitat en el barcelonisme, el fitxatge sorpresa de Dani Alves ha generat el primer gran debat des que l'egarenc s'encarrega de la banqueta del Camp Nou. D'una banda, hi ha el record d'aquell futbolista incombustible, competidor i competitiu, titular indiscutible del Barça de Guardiola, que va posar-se l'afició a la butxaca pel seu compromís i sacrifici al terreny de joc. Però, de l'altra, els dubtes per un jugador de 38 anys que físicament ja no és el que era i que contrasta amb el que se suposava que necessitava l'equip: reforços joves per construir l'equip del futur.
Molta gent tenia reserves. També al club. I també a la junta. Sense anar més lluny, dijous al matí, en una conversa informal, el president Joan Laporta parlava amb escepticisme sobre el possible retorn d'Alves. No s'hi va oposar, simplement ho deixava en mans de Xavi. Però, fent cas als assistents, el seu llenguatge no verbal s'encaminava cap al no. 24 hores després ja estava preparant el contracte perquè Alves tornés al Barça. I, al vespre, el brasiler ja feia petons a l'escut culer. Tot va anar exageradament ràpid als despatxos.
El Barça viu moments molt delicats. La situació, ja ho sabem, és crítica en l’àmbit esportiu i en l’àmbit econòmic. Però l'aficionat, en un percentatge notablement alt, ha optat per pensar en positiu, encara que a vegades sigui de manera irracional. El barcelonisme està tip de males notícies i ha buscat un refugi en l'optimisme. Vol veure el got mig ple. Per això, quan es fitxa Alves, a la majoria li brillen els ulls pensant en la millor versió del futbolista, obviant que han passat els anys i que, per més que es cuidi, l'edat no perdona. De fet, el 2016, quan va marxar, ja perdia moltes de les comparacions respecte al que oferia quan va arribar el 2008. A més a més, des del Brasil desmunten encara més el mite i recorden que, en els seus últims partits al São Paulo, la seva posada en escena era més aviat pobra.
És ben cert que Dani Alves es va guanyar l'etiqueta de ser un dels millors laterals drets de la història del Barça. Està en un pedestal. Però és igualment cert que el seu mite és encara més gran pel fet que no se li ha sabut trobar un recanvi des que va fer les maletes. És més, tots els jugadors que l'han rellevat estan a anys llum del rendiment que va oferir Alves. La memòria és selectiva, i la mirada, esbiaixada.
Seria un error analitzar el rendiment de Dani Alves des de les estadístiques. Jugarà, esclar, però se'm fa difícil veure'l de titular. Ni tan sols m'imagino que tingui gaires minuts. De fet, ni tan sols tinc clar quina posició ocuparà al camp. En canvi, sí que me l'imagino com un líder al vestidor. Com algú que serveixi d'exemple de professionalitat i disciplina. També com un mentor per als joves, com Sergiño Dest, un jugador que encara no ha entès res de res sobre què ha de fer un lateral al Barça. Alves pot ser un bon ajudant per a Xavi. Primer, compaginant el terreny de joc i el treball amb l'equip. I quan pengi definitivament les botes, qui sap, potser es pot afegir al seu staff.