L'imprevisible Dembélé treu les castanyes del foc al Barça a Linares (1-2)

BarcelonaJoan Laporta deia que el Barça ja ha tornat. Però més que haver tornat, està tornant. En el procés, en el camí. I queda feina per fer. L’eufòria dels darrers dies va estar a punt de convertir-se en un tall de digestió en el debut a la Copa, competició que ha guanyat en emoció d'ençà que han tornat les eliminatòries a partit únic. Un parany per als equips grans, com un Barça que per moments va veure com apareixien fantasmes del passat al camp d’un bon Linares (1-2). L’equip de Xavi torna a casa amb la feina feta i un munt d’esgarrapades. A més d’evitar la trompada, el partit serveix per tocar de peus a terra. El 2022 comença amb molts deures per fer, tot i que com a mínim la teoria sembla clara.

Bastant perdut durant bona part del matx, el Barça va trobar un heroi inesperat: Dembélé, aquell jugador que sembla tenir el cap a un altre lloc. No és fàcil saber què pensa, el francès, però no li van caure els anells en un camp de la Primera RFEF. La Copa és així. Alguns futbolistes la viuen amb passió, però altres preferien ser en un altre lloc i no pas en una població on et reben amb l’himne del Linares a tot drap per la megafonia de l’Ajuntament. Per a Ferran Jutglà i Ilias, era tornar a l’estadi on ja havien guanyat fa pocs mesos amb el filial. Per a d'altres, era un llarg viatge per retrobar-se amb aquells vestidors petits que gairebé havien oblidat. Tot futbolista de primer nivell hauria de tornar a aquests camps. Per no oblidar les arrels, per recordar que el sacrifici mai pot faltar. Els equips modestos s’hi deixen la pell. És el seu dia de glòria. I els equips grans han de concentrar-se, incòmodes contra adversaris que s’enganxen com paparres. Que a Linares caldria mastegar sorra tothom ho sabia. Però tant, potser no.  Xavi de fet, va estirar orelles, reconeixent que al descans, va caldre demanar jugar amb el cor.

L’esperit que jugadors com Alves, en canvi, no han perdut mai. El brasiler, inscrit el mateix dia del partit, va convertir-se en el futbolista més veterà de la història a defensar la samarreta blaugrana en un partit oficial. La seva empenta, però, es va convertir ràpidament en una ganyota de ràbia. Si alguna cosa odia Alves, és perdre. I en la primera aproximació a porteria d’un Linares que no volia la pilota, els andalusos van colpejar primer. Dani Perejón, sense la marca de Jordi Alba, va aprofitar una errada defensiva de Mingueza per fer la centrada que Hugo Díaz va aprofitar per batre un Neto que tornava a la porteria mesos després del seu darrer partit. 

El gol de Díaz va despertar vells fantasmes del passat. Pel cap dels aficionats del Barça amb memòria passaven els noms de Novelda, Figueres o la Gramenet. Aquells anys en què equips de Segona B van deixar amb un pam de nas un Barça on jugava Xavi. Linares era una festa, i el Barça, un projecte massa desdibuixat. Xavi va convertir el partit en un laboratori tàctic. Alves va començar jugant pel mig, al costat de Nico i un Riqui Puig que encadenava per primer cop en la seva carrera dos partits com a titular al primer equip. La idea era tenir molt el control, tocar-la per obrir el mur andalús, però no va funcionar. I Alves va acabar obrint la banda dreta, mentre per l’esquerra Jordi Alba era un estilet. Una cosa diferent era quan li tocava baixar per ajudar en defensa.

El factor Dembélé

La pilota era blaugrana, però els Reis Mags s’havien oblidat de posar una porteria perquè els jugadors blaugrana intentessin fer gols. Només al final de la primera part el porter internacional ghanès Razak va treure dues pilotes, però res gaire complicat. El Barça era un equip estèril, que buscava un cop i un altre permutar les posicions. Era la teoria del moviment constant. Però portada a la pràctica, no acabava de rutllar. I qui més perdut semblava era un Riqui Puig sacrificat per Xavi al descans. De fet, al tècnic no li va tremolar la mà amb un triple canvi. Si Piqué va entrar per un Araújo amb molèsties, el canvi de Frenkie de Jong per Puig era una qüestió de mèrits personals. El de Matadepera no va aprofitar l'oportunitat. Tampoc Ilias, canviat per un Ousmane Dembélé que tenia 45 minuts just ara que sembla que farà les maletes. El francès negocia el seu futur tal com juga, amb un estil anàrquic, sorprenent. Just ara que sembla buscar pis a una nova ciutat, va encarregar-se de treure les castanyes del foc marcant el gol de l’empat. El Barça tenia control, però li calia xutar. I el francès va fer-ho. Ni tan sols va ser el seu millor xut, però Razak se la va empassar. I els regals s’aprofiten.

El Barça va fer un pas endavant, tot i que Alves, sempre per la dreta, va demostrar tenir les centrades una mica rovellades. Com havia passat els darrers anys a Cornellà o Eivissa, el del Linares estava destinat a ser un partit tan incòmode com sortir a jugar amb un munt de pedretes dins de les botes.

De fet, com ha passat sempre els darrers dies, al Barça se li va acabar la benzina i va començar a patir amb les contres cada cop més. El Linares va engrescar-se, però en un context d’intercanvi de cops, la qualitat mana. I va ser Ferran Jutglà, que ja havia jugat feia poc a Linarejos, qui va marcar el gol redemptor. Els andalusos, però, van caure amb el cap alt, aprofitant les errades de Mingueza i Neto per somiar en arribar a la pròrroga. El Barça, que va perdre Frenkie de Jong per lesió, va acabar com a Mallorca, defensant, patint, suant. Conscient que ha trobat un camí, però no sap què hi trobarà en el futur. Un futur en què per no saber, ni se sap si Dembélé, un dels herois de Linares, seguirà de blaugrana.