L'adeu de Gerard Piqué, el símbol d'una època al Barça

Barcelona“Soc un paio amb sort”, sempre ha defensat Gerard Piqué. Amb 35 anys, aquell nen que perseguia la pilota al pati de La Salle-Bonanova o a Sant Guim de Freixenet tot somiant triomfar al Barça ho ha aconseguit, guanyador com és. I ara ha decidit penjar les botes abans que els xiulets taquin un palmarès que impressiona, amb un Mundial i quatre Lligues de Campions, entre molts trofeus més. “De vegades no valoro prou tot el que he viscut o faig, perquè vius de pressa”, admetia a l’ARA Gerard Piqué en una d’aquelles entrevistes on deixava clar que era una persona diferent: hiperactiva, curiosa i amb una mentalitat guanyadora global que no sempre s’ha entès, a Barcelona. Envejat i admirat, Piqué sempre ha estat una ànima lliure. “Jo el que vull és ser feliç”, sol dir un home que ha estat feliç com a futbolista professional. I ha fet feliç molta gent, de passada.

 “Aquest dissabte serà el meu últim partit al Camp Nou. Passaré a ser un culer més, animaré l’equip i transmetré l’amor pel Barça als meus fills tal com la meva família va fer amb mi”, explica en un emotiu vídeo on anunciava que després del Mundial ja no tornaria a jugar amb el Barça. Un vídeo on ha digitalitzat els vells VHS que tenia per casa, on se’l veia de menut vestit del Barça. Un símbol del que és Gerard Piqué: agafar el vídeo d’ell amb quatre anys demanant un autògraf a Koeman abans d’un Reial Societat-Barça del 1991 per emocionar les xarxes. Piqué uneix fotos amb samarretes Meyba amb l’era de les xarxes socials, el Dream Team amb Guardiola. És història del barcelonisme i del Barça, on s’ha convertit en el cinquè jugador de la història amb més partits disputats, tan sols per darrere de Leo Messi (778), Xavi (767), Sergio Busquets (694) i Andrés Iniesta (674). “He decidit que és el moment de tancar aquest cicle. Sempre he dit que després del Barça no hi hauria cap altre equip. I així serà”, hi explica Piqué. Dissabte contra l’Almeria serà l'últim partit a l’estadi, amb homenatge inclòs.

En total, Piqué haurà passat catorze temporades al primer equip del Barça d'ençà que va debutar el 13 d’agost del 2008 en un partit de prèvia de Champions contra el Wisla de Cracòvia, amb el seu avi Amador Bernabéu a la graderia, una de les persones clau en la seva vida. “Un moment de la carrera d’en Gerard? El gol que va marcar en el triomf al Bernabéu el dia del 2-6”, recordava Bernabéu, exdirectiu del club, en referència a una de les imatges més icòniques de la carrera de Piqué, quan va mostrar la samarreta blaugrana a tot l’estadi madridista. “La gent ha estat cruel amb ell a vegades perquè és una persona única, a qui li agrada jugar”, defensa Vicente del Bosque, que el va dirigir a l’Espanya campiona del món el 2010. “Quan hi ha algú tan únic genera debat. Però només li puc dedicar paraules bones”, afegeix. El defensa, però, no ha fet amics amb la seva sinceritat i ganes de burxar tant el Madrid com l'Espanyol.

Piqué, titular fins l’any passat, ha vist com un dels seus companys d’aventures durant molts anys, Xavi, l’enviava a la banqueta just en una època en què havia costat mantenir bones relacions amb les últimes directives quan tocava negociar la manera de cobrar el sou d’un contracte renovat i diferit des del 2020 i que finalitzava el juny del 2024. Ara renuncia a cobrar el que li quedava. “Sempre serà un símbol. Feia temps que parlàvem amb ell de la seva retirada i li deixàvem la decisió de quan fer-ho”, afirmava Joan Laporta. I el moment ha sigut ara, després de jugar 615 partits i marcar 53 gols des de la temporada 2008-2009 en el debut amb Guardiola. Sergio Busquets, doncs, queda com l'últim supervivent d’aquell equip. “Ningú és imprescindible. Soc el primer que m’ofereixo a anar-me’n si arriba sang nova per canviar aquesta dinàmica. Hem tocat fons”, ja havia avisat després del 2-8 contra el Bayern ara fa dues temporades. “Ja em coneixeu, tard o d’hora tornaré”, avisa al vídeo de comiat un home que somia amb presidir el Barça.

Piqué va entrar al club el 1997, quan tenia 10 anys. I al futbol base va coincidir amb una generació de somni, denominada la generació del 87, que va tenir integrants que més endavant van inundar d’alegria l’afició blaugrana, sobretot Messi i el mateix Piqué. En aquell equip també va jugar Cesc Fàbregas. “Ja tenia el mateix caràcter, bromista i guanyador. El més divertit quan toca, el més seriós quan calia. No portava bé perdre, sempre volia guanyar”, recorda. El caràcter competitiu de Piqué el va fer peça clau de l'equip de Guardiola i de Vilanova, que l'havia entrenat a l'aleví. També van confiar en ell Martino, Luis Enrique, Valverde, Setién i Koeman, a qui ell havia demanat un autògraf el llunyà 1991. Piqué va tocar el cel vestit de blaugrana, però ha patit els últims anys, com a soci i com a jugador, mentre la seva vida empresarial el situava al centre de debats morals.

L’aventura anglesa

El 2004 se’n va anar al Manchester United de Sir Alex Ferguson, on va jugar 23 partits i va marcar dos gols. “Ja veies que tenia caràcter i talent, però el seu cor era al Barça i no tenia la paciència per esperar a jugar amb nosaltres”, explicava fa temps l’escocès sobre una aventura en què Piqué, sense jugar la final, va ser campió d’Europa per primer cop el 2008 a Moscou contra el Chelsea. Poc després, amb 21 anys, va tornar al Barça cridat per Pep Guardiola, i ràpidament va deixar imatges icòniques com celebrar el 5-0 al Madrid el 2011 ensenyant els cinc dits de la mà, la forma de celebrar les Champions o l'últim gol al Bernabéu en el 2-6 del 2009. Però l'última fotografia va ser l’errada en defensa contra l’Inter. Era el moment de deixar-ho. El Piqué futbolista plega, però continuarà l'empresari i qui sap si algun dia tocarà el moment d'intentar arribar a la llotja del Camp Nou. L'aventura continua, però ja sense les botes de futbolista.