Simon Kuper: "L'equip més gran de la història del futbol va quedar en mans de gent massa petita"

BarcelonaSimon Kuper (Kampala, Uganda, 1969) és un dels periodistes més prestigiosos d’Europa. El seu llibre del 1994 Futbol contra l’enemic va crear un nou gènere en el periodisme esportiu. Actualment treballa al Financial Times i viuentre París i Madrid. Kuper acaba de presentar La complejidad del Barça (Roca Editorial), llibre en què explica l’ascens i la caiguda del Barça, un club que sempre ha estimat perquè admira Cruyff, ja que es va criar a Amsterdam. "No era una persona fàcil, però cap geni ho és", diu sobre Cruyff, amb qui es va acabar barallat per uns articles fa uns anys. Kuper, que ha marcat un gol al Camp Nou i ha obert la porta de molts despatxos del Camp Nou tancats a la premsa local, demana fer l’entrevista en castellà i s’interessa per saber paraules en català. Sempre vol aprendre. Sempre et mira amb els ulls de qui mai deixa d'investigar.

Quan va veure clar que havia d’escriure un llibre sobre el Barça?

— El 2019. Aquell any vaig tornar a Barcelona per escriure un article per al Financial Times. Coincidia que es donava el premi de periodisme Vázquez Montalbán, premi que jo havia rebut el 2007. Aquell any la guardonada era la periodista italiana Emanuela Audisio, i la gent de premsa del Barça, al saber que era a la ciutat, em va proposar d’anar al dinar oficial a la llotja de l’estadi. Va ser una conversa informal que es va allargar hores, ja t’ho pots imaginar. Bon ambient, rialles i bastant vi. I durant aquell dinar vaig entendre que dins del Barça no em veien com un periodista..., em veien com un soci. O com un amic. I això m’obria les portes. Així que amb el president Bartomeu present els vaig preguntar si em donarien accés al club. Si podria entrevistar Valverde, els directius, els jugadors... I em van dir que sí. I va ser així, tot facilitats. L’article per al Financial Times es va convertir també en un llibre. A més, soc anglès. No em veien com algú part de l’entorn. I el Barça en el fons és un club mundial però amb mentalitat local. El que pugui escriure a Anglaterra no els afecta. No llegeixen el Financial Times, però els fa sentir bé saber que ho fem. Hi ha un punt d’esnobisme. Amb les germanes Williams, les tenistes, em va passar el mateix. Elles i la seva gent no llegien el Financial Times, però els agradava que algú d’aquest mitjà anés darrere seu. I em van obrir les portes.

Aquí un periodista local sempre està marcat. La gent pregunta qui et paga, a quina trinxera estàs...

— És cert. Però també crec que al Barça molta gent no té una imatge gaire correcta del que som a Anglaterra. Ens valoren molt i això ens obre portes. I bé, no és una imatge real.

La junta de Bartomeu, marcada per haver enfonsat el club, li va obrir les portes. No és el que faria una junta amb molts secrets a amagar, oi? Al contrari, es volien explicar. 

— La realitat sempre és complicada. Ara sembla que hi havia una gent molt dolenta que va assassinar el Barça, però no és el cas. La realitat és que la transició de l’equip més gran de la història del futbol va quedar en mans de gent massa petita. No és fàcil gestionar el procés en què es fan vells jugadors brillants. Com els dius que ja no et fan falta? A més, quan ets el número 1 et tornes més gandul. Treballes menys, et sents poderós. Pensa que el 2018 els ingressos del Barça van ser els més grans de la història de qualsevol club esportiu. Tothom et deia que la cosa anava bé, tenies les butxaques plenes, l’equip guanyava..., i si jugava malament Messi ho solucionava. Que el Dortmund et demanava el doble del que ofereixes per Dembélé? Doncs ho pagues. La caiguda ja havia començat, però costava veure-ho. I amb la pandèmia es va accelerar tot. Bartomeu i Jorge Messi han comès errades greus, però no em semblen mala gent. No crec que Bartomeu sigui un corrupte. Que poden existir casos com el de les xarxes socials? No ho nego, però l’essència del cas és que els va venir gros tot plegat. 

Quan s’adona, en el procés de fer el llibre, que estava escrivint sobre la construcció del millor equip de la història i que en veuria en directe la demolició?

— Després del 4-0 a Liverpool. Les senyals ja hi eren, però és llavors quan ho veig clar. Jo estava fent un llibre sobre el millor club del món, però llavors ja no era possible. Pensa en el que diu Messi al vestidor abans del partit contra el Liverpool: "Ja vam perdre a Roma, no podem fer-ho aquí". Va ser una mala idea, ja que va despertar fantasmes del passat. Senyals que demostren que el 4-0 no va ser una accident. No era el primer cop, van anar canviant d’entrenadors. Mal senyal. Liverpool no va ser un accident. 

El Barça es gestiona malament, però hi ha un cas de corrupció, el Barçagate. Un cas en què la idea era controlar les xarxes, al final...

— Aquí tothom es coneix. És un món bastant petit, el món de la burgesia catalana. Cal ser català per arribar tant a dalt, al Barça. El que em crida l’atenció és que és un grup de gent que es coneixen des de fa molt de temps i que estan obsessionats amb saber què diuen d’ells. No els importa el que puguin dir dos milions de xinesos o nord-americans a les xarxes. No crec que hagin llegit el meu llibre, que ja porta temps publicat en anglès; no els interessa. Els interessa saber què diu cada article de l’ARA, d’El Periódico, les ràdios locals...

El grup de persones que ha dirigit el Barça és molt petit, porten tota la vida creuant-se. Rosell, Laporta, Soriano, Bartomeu...

— Va ser una sorpresa poder entendre-ho, que era un grup tan petit de gent que es coneix des de fa temps. El Bayern s’hi assembla? No del tot, ja que allà manen jugadors que es coneixen a través del futbol. Potser l’Ajax s’hi assembla una mica, però els clubs d’Anglaterra et ben asseguro que no s’hi assemblen. És un cas únic. Les últimes persones que han decidit el futur del club, que n'han sigut protagonistes, provenen d’uns entorns similars i es coneixen de fa temps. Laporta, Bartomeu, Rosell, Soriano...; són perfils similars. Estudiants d’Esade, viuen als mateixos barris, casa a la Cerdanya...

Com ha vist l’evolució del Barça? Ha vist un club molt diferent d’aquell que va descobrir quan va arribar aquí per primer cop els anys 90 per escriure Futbol contra l’enemic?

— Quan vaig venir per primer cop hi havia Cruyfff. I ell era únic. Ara el que ha canviat és que tothom intenta jugar d’una forma similar. Cultures diferents imiten el cruyffisme. A Itàlia tens un migcampista com Verratti, a Anglaterra jugadors com Foden o Mount, que s’assemblen als migcampistes de La Masia de sempre, baixets i tècnics. Els altres han seguit l’exemple blaugrana, tots els clubs tenen la seva Masia, i això ho fa tot molt més complicat per al Barça; perquè abans eres únic i ara no. T’imiten i et poden arribar a millorar, ja que el Barça no ha reaccionat en els últims anys. 

Hi ha hagut prepotència al Barça en els últims cinc anys?

— Prepotència? No tinc clar si es la paraula, però és evident que ningú feia res, pensant que es guanyaria sempre. I molts no van despertar fins al 2-8 del Bayern, quan toca acceptar que els altres són millors. Messi ha tapat durant prou temps les errades del club. Durant molts anys el Barça era copiat, però el Barça no volia veure si podia aprendre res nou de fora. I la gent llesta sempre vol aprendre. Guardiola el 2012 era el millor entrenador del món, però ha seguit aprenent a Nova York, Alemanya i Anglaterra. Ara Xavi necessita mirar cap al futur, amb un president com Joan Laporta que proposa recuperar sensacions del passat. Laporta ho ha de fer, però Xavi no pot mirar al passat. Cal mirar cap al futur. Ell és llest, vol aprendre. Xavi és el net de Cruyff, el germà de Guardiola.

Al llibre mira cap al passat per parlar de Cruyff, amb qui neix el millor Barça, però també tracta la caiguda en uns anys en què Messi semblava tapar-ho tot.

— Tothom sabia que la transició cap a un Barça sense Messi seria un problema. Se sabia que sense Messi, per exemple, tancaries un bon acord comercial, com el de Spotify, però per una xifra inferior a Rakuten i Beko, afegint-hi en aquest cas el nom de l’estadi. Amb Messi aquí de ben segur hauria sigut un contracte més important. Ara cal reinventar-se sense Messi. El club entra en un període molt creatiu, molt interessant, en què cal reinventar-se. Xavi pensa en el joc del futur, com feia Cruyff, com fa Guardiola. Xavi és interessant, estima la tradició però mira d’aprendre sempre.

El Barça té un bon tècnic, ara cal tenir diners. Laporta genera optimisme, però vostè sempre diu que al futbol modern la clau és tenir diners.

— És així. Laporta va vendre la il·lusió parlant del passat. És com la campanya del "Yes we can", que va generar optimisme. Però la clau era tenir els diners de Goldmans Sachs. Cada dia et calen diners per seguir endavant. Abans manava Messi i ara mana Goldmans Sachs, que et deixa els diners que et permeten tenir nous davanters. El preu que cal pagar és tenir una xifra de gairebé tres milions d’euros de deute, una xifra gairebé rècord. 

La junta de Bartomeu va passar dels ingressos més grans de la història als deutes més increïbles...

— Però cal dir que a nivell d’ingressos, la junta de Bartomeu ho feia bé. El problema era com els gastes. Si tens els ingressos més alts de la història i perds diners igualment, vol dir que tens un problema de gestió. Aquí és molt fàcil gastar, ja que no son els teus diners. No son diners de ningú. A Liverpool es diferent, tens un propietari com John Henry que et recorda que els diners són seus, i no els vol perdre.

Bartomeu es queixava de la competència amb els clubs estat...

— Sí, sempre ho ha fet. Però de nou hi ha un punt de manca d’autocrítica. Una mica de sentiment d’inferioritat, de tenir sempre excuses. El Barça parlava del City i el PSG, amb bona part de raó, però hi ha clubs que no juguen amb aquestes lleis. Mira el Bayern, per exemple. Mira el Liverpool, amb un propietari nord-americà que no posa diners, cosa que fa que el club s’autogestioni sol. Si només et queixes dels altres quan et convé, hi veig manca d’autocrítica.

Ha vist el Barça des de dins. Creu que perilla el model de propietat dels socis?

— No, en el futur el model sempre serà aquell dels socis, tot i que pot canviar i que sigui com el Bayern, venent alguna part per permetre l’entrada d’accionistes. O vendre actius com Barça Studios per guanyar diners. Però el model dels socis crec que seguirà sempre. Així és el Barça. És un dels últims reductes de ser més que un club, en la meva opinió. Si el club deixa de ser dels socis, ja no seria més que un club.

¿I el catalanisme no seria un altre símbol de ser més que un club?

— És un símbol del catalanisme, cert. Però el catalanisme ha canviat molt en els últims 15 anys. Abans unificava al voltant de la llengua, de la bandera..., però un cop creix l’independentisme, com ha passat amb el Brexit, la societat es divideix. Ara no és tan fàcil ser un símbol del catalanisme, ja que el catalanisme està dividit, en tensió, entre qui vol la independència i qui no la vol.

Veu a Piqué presidint el club?

— Piqué és magnífic, un personatge interessant. És una excepció, ja que és un fill de la burgesia catalana que triomfa al futbol. No en conec gaires casos, ja que els futbolistes solen venir d’altres entorns. Un cas similar serien els germans Laudrup a Dinamarca. El cap de Piqué és el d’un empresari. Crec que tots el veiem de president en el futur: és català, té diners i té ambició.

Li veu futur a la idea de la Superlliga?

— És una idea de Florentino i Agnelli. A Florentino li calia el Barça a dins del projecte. Li calia un Barça fort. Per això li diu a Laporta: tu tens problemes i jo tinc la solució, t’arribaran 300 milions d’euros, un fet que no es podia dir durant la campanya. Però ni Laporta ni Florentino van entendre que els clubs anglesos i la UEFA s'hi posarien en contra. Laporta va ser massa optimista i ara no hi ha ni Superlliga ni els 300 milions, i encara hi ha crisi. Potser acaben guanyant el procés a la UEFA, però llavors què faran sense els anglesos, sense els alemanys i sense el PSG? No jutjo Laporta. El que fa ell és buscar diners, perquè es va trobar un club en runes. 

Un llibre com el seu seria possible al Madrid? En teoria és un club amb el mateix model que el Barça, però sembla un planeta diferent.

— Existeix, el llibre. El va escriure John Carlin ara fa uns 20 anys..., però és cert que ara seria impossible. Florentino ha canviat. El Madrid s’ha tancat del tot. A Madrid per manar cal poder, cal ser algú que ja ha triomfat. Al Barça és diferent. Aquí el Barça és la institució més important de Catalunya i molts hi volen arribar com a aspiració vital per donar-se a conèixer, ja que són menys coneguts.