El billar català va viure una època d'or els anys 30, amb la curiositat que el 1932, quan Martínez Sagi es proclamava campió mundial de billar fantasia a Lilla, un altre català, Isidre Ribas, guanyava el Mundial de fantasia als Estats Units. Sí, el mateix any es van jugar dos Mundials perquè els organitzaven dues federacions diferents, una europea i l'altra americana. La primera era amateur. És a dir, considerava que no es podia cobrar diners per jugar. L'americana era professional. Els dos torneigs se'ls van endur catalans, aquell any. Ribas era fill de la vila del Vendrell, on va néixer el 1877. Amb 15 anys, ja jugava per matar el temps, però el va descobrir un professor que competia i que el va animar a federar-se. El salt als Estats Units arribaria gràcies al compositor Pau Casals, que el coneixia, i el 1918 l'animaria a viatjar amb ell als Estats Units perquè pogués competir amb el campió del món de billar fantasia, Charles Peterson. I precisament el 1932 es proclamaria campió del món de billar fantasia en derrotar Peterson, que no havia volgut jugar amb ell el 1918. Ribas s'instal·laria a l'Argentina durant uns anys, abans de tornar al Vendrell el 1947.
Els jugadors del Barça que van ser campions mundials... de billar
El 1932, dos catalans van ser campions mundials de la mateixa especialitat, en dues proves diferents, una a Europa i l'altra als Estats Units
BarcelonaEl 5 de juny del 1932, l'estadi de les Corts va omplir-se per veure el partit d'anada de les semifinals de la Copa del president de la República entre el Barça i el Celta de Vigo. Abans del partit, que acabaria amb victòria blaugrana per 3-0, Armand Martínez Sagi va sortir a la gespa tot elegant per fer el servei d'honor des del mig del camp. Va ser ovacionat, ja que era un antic jugador del club que hi havia fet gols, a les Corts. Aquell dia li feien l'homenatge, ja que unes setmanes abans s'havia proclamat campió mundial de billar artístic. I curiosament, un altre exjugador blaugrana, Claudi Puigvert, havia acabat tercer en el mateix torneig. També ell seria campió mundial de billar, dos anys més tard. Aquesta és l'oblidada història dels jugadors de futbol que van brillar a tres bandes.
Fa gairebé un segle el Barça ja omplia estadis, però els aficionats al futbol catalans també seguien amb passió altres esports ara més minoritaris, com el billar. Quan Martínez Sagi va proclamar-se campió mundial de billar artístic el 1932, la premsa va anunciar l'horari de l'arribada del seu tren provinent de terres franceses i centenars de persones el van esperar, eufòriques. De fet, el billar era tan popular que un any abans, el 1931, un lleidatà de Puigverd, al Segrià, que vivia a la capital catalana, Enric Miró, va proclamar-se campió del món de billar a tres bandes a Barcelona davant d'una gentada que va seguir la competició en directe omplint de gom a gom la sala per veure els trucs dels millors especialistes mundials. Miró treballava en una botigueta de Gràcia venent mitges i roba interior per "50 duros a la setmana" i ja havia jugat de jove a Puigverd, tot i que seria a Barcelona on començaria a competir i participaria el 1930 al Mundial artístic d'Amsterdam, sense sort. Aquest jugador emigraria després de la Guerra Civil a l'Argentina, on es proclamaria campió sud-americà de billar i regentaria un negoci amb un munt de taules a Buenos Aires. Ell, Martínez Sagi i Puigvert protagonitzarien la primera edat d'or del billar català.
Un esportista polivalent
Nascut a Barcelona el 28 d'abril del 1906, Armand Martínez Sagi formava part d'una família molt esportista i molt barcelonista. El seu cosí Emili Sagi Liñana, conegut popularment com a Sagi Barba, seria un dels millors futbolistes de la seva època, en aquella davantera on brillaven Samitier, Piera o Paulino Alcántara. El pare d'Emili Sagi era el famós cantant Emili Sagi i Barba, que va assolir grans èxits tant en l'òpera com a la sarsuela, a Europa i l'Amèrica Llatina. Si els Sagi eren artistes, els Martínez era una família burgesa molt catalanista. Josep Martínez, el pare, era un empresari tèxtil que faria amistat amb Joan Gamper, motiu pel qual formaria part d’una de les primeres juntes directives del Barça. En aquella època, tots els joves de classe alta o mitjana practicaven un munt d'esports. I l'Armand va començar tant amb el futbol com amb el tenis, i va formar parella amb la raqueta amb la seva germana Anna Maria. Anna Maria Martínez Sagi, per cert, va destacar com a atleta, i va arribar a ser campiona d’Espanya en llançament de javelina, l’any 1931. També seria poeta i la primera dona directiva del Barça, a més de militar a ERC. Una de les personalitats més fascinants de la Barcelona de l'època.
Armand Martínez Sagi, tal com va demostrar després de remenar una colla d'arxius el periodista del diari Sport David Salinas, va ser el jugador més jove en debutar i fer un gol amb el Barça en competició oficial, per davant del llegendari Paulino Alcántara. Martínez Sagi va debutar a les ordres del tècnic britànic Jack Greenwell el 1920 amb tot just 14 anys, 6 mesos i 15 dies en un empat corresponent al Campionat de Catalunya contra l'Internacional (2-2). El seu primer gol arribaria en el partit d'anada de la final de la mateixa competició contra l'Avenç: va veure porteria dos cops en el triomf blaugrana per 3-1. No tenia ni 15 anys i va ser clau en la remuntada blaugrana, que havia començat perdent aquell partit. Semblava una gran promesa, jugant com a extrem, però no es va consolidar. Jugaria 14 partits oficials del 1920 al 1925, en els quals marcaria cinc gols. Aquell Campionat de Catalunya del 1921 seria el primer dels quatre títols que va guanyar com a blaugrana, tot i que no va jugar en l'èxit a la Copa del Rei del 1922 i el 1925. Després de marxar del Barça seguiria jugant al Júpiter, primer, i a l'Alfons XIII de Palma, el club que amb el temps donaria pas al Reial Mallorca. Aquí guanyaria un campionat regional balear el 1928.
Martínez Sagi ja jugava a billar, per passar-s'ho bé, quan era futbolista, però un cop va haver tornat de Mallorca s'ho va prendre més seriosament, i es deixava veure cada cop més pel Club Billar Barcelona. Fundat el 1928, aquest era un club pioner que va arribar a tenir a les seves oficines la seu de les federacions Catalana i Espanyola durant uns quants anys, ja que, bàsicament, els seus membres van ser els pares del billar de competició a l'Estat. Les federacions van acabar marxat del local, però el club segueix al lloc de sempre, als baixos de la Gran Via de les Corts Catalanes 595, a l'edifici del teatre Coliseum. Molts barcelonins passen cada dia per davant de l'edifici del Teatre sense veure la porta lateral que dona accés al temple del billar català. Allà, Martínez Sagi va començar a competir al costat de Claudi Puigvert, que havia estat un dels fundadors del club i seria un dels seus mestres. Nascut el 1887 a Barcelona, Puigvert havia jugat al Barça la temporada 1909/10, quan l'equip va guanyar tres títols: el Campionat de Catalunya, la Copa d'Espanya i la Copa dels Pirineus, torneig que es jugava contra clubs francesos. Això sí, Puigvert només va participar com a davanter en dos partits del campionat català. Destacaria en el billar: es proclamaria campió d'Espanya de billar a tres bandes vuit vegades entre el 1929 i el 1946. Membre fundador del Club Billar Barcelona, del qual arribaria a ser president el 1940, el 1946 tornaria al seu Barça quan Agustí Montal i Galobart li va demanar que entrés a formar part de la directiva blaugrana.
El triomf de Lilla, gràcies a un altre català
A finals dels anys 20, es van començar a organitzar les primeres competicions internacionals de billar. El 1928, la ciutat francesa de Reims vivia el primer Mundial de billar a tres bandes, guanyada per l'egipci Edmond Soussa, una autèntica llegenda que va arribar a viure molts anys dels diners que guanyava de fer exhibicions. Soussa, que viuria tota la vida a França, era admirat i respectat pels jugadors catalans, que van passar d'aprendre d'ell a poder derrotar-lo. El 1929, el Mundial de carambola lliure es va fer al Caire en honor de Soussa, i el català Raimon Vives hi va acabar tercer. Vives seria, juntament amb Puigvert, una de les figures claus per poder començar a organitzar mundials també a Barcelona, com el que va guanyar Miró el 1931.
Aquell any, els francesos van organitzar a la ciutat de Vichy un primer campionat de la modalitat de billar artístic, tot i que llavors s'anomenava "billar fantasia", perquè es tracta de fer caramboles amb tres boles de la forma més estètica possible. Un espanyol, Luis Sevilla, hi participaria sense sort en una edició que va guanyar el portuguès Alfredo Ferraz. El 1932 la ciutat de Lilla va acollir la segona edició del torneig, amb la presència de Luis Sevilla, Martínez Sagi i un Claudi Puigvert que inicialment hi anava només com a directiu, però hi acabaria participant. Abans de marxar, Martínez Sagi explicaria a la premsa que tenia un as a la màniga: la seva amistat amb Lluís Garriga Nogués, un empresari català que llavors vivia a París, on havia destacat al billar artístic. Lluís Garriga era membre de la família de banquers que s'havia fet aixecar la casa Garriga Nogués al carrer Diputació, un edifici modernista preciós de l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, on, esclar, hi ha una sala de billar. Segons explicaria Martínez Sagi, Garriga dominava tant els trucs que els organitzadors del Mundial de Lilla li havien demanat que fos ell qui s'encarregués de programar el concurs, amb els cops obligatoris que cada finalista havia de fer. Per cert, ell mateix hauria declinat participar en el Mundial en veure com la Federació internacional deixava fora del concurs els cops que ell considerava més complicats. Ara, sí que va accedir a entrenar i acompanyar presencialment Martínez Sagi. Al torneig, el barceloní s'imposaria a l'egipci Soussa. El barceloní va ser premiat amb un rellotge d'or i un tac de la marca Brunswick. Puigvert va acabar tercer en un torneig on malgrat que no havia de competir, va arribar a ser líder el primer dia gràcies als seus trucs.
El 1934 arribaria el torn de Puigvert, que va imposar-se al Mundial de tres bandes organitzat precisament a Barcelona. El 1936, el mateix Puigvert esdevindria campió europeu de la mateixa disciplina, just el mateix any que Martínez Sagi acabaria subcampió mundial de billar artístic. Després de la guerra, quan Puigvert va haver-se d'amagar-se perquè era políticament conservador, va seguir la seva carrera com a jugador de billar i, especialment, com a directiu, fins a la seva mort, el 1952. Armand Martínez Sagi moriria l'11 de juliol de 1997 a Montevideo, a l'Uruguai, on va emigrar després de la Guerra Civil, tal com havia fet Enric Miró, en el seu cas a l'Argentina.