Jordi Puntí: “Messi no esgota els adjectius. Al contrari, és un creador de llenguatge”

BarcelonaL’escriptor Jordi Puntí (Manlleu, 1967) escoltava per la ràdio un Barça-Espanyol quan Joan Maria Pou, a RAC1, va afirmar que Messi havia fet una jugada “eroticofestiva per tocar-se”. I va decidir que ell també afrontaria el repte d’escriure, narrar o definir Messi. Amb el seu llibre Tot Messi (Empúries), afronta aquesta aproximació “sentimental, analítica i juganera” a un jugador pel qual vol començar a preparar el dol de cara al dia que no hi sigui.

Parles de la generació Harry Potter, la generació que sempre ha vist jugar Messi. Ens ha malcriat, Messi?

Els joves han crescut guanyant amb Messi. Ens correspon a nosaltres explicar als fills que això no durarà sempre. Explicar que potser un any no et classificaràs per a la Champions, com li pot passar al Milan o el Chelsea. Tenim una generació de jugadors a La Masia o aficionats que pensen que guanyar és normal. Potser caldria aprendre una mica més a perdre i assumir que sense ell tot serà diferent. I més que mai donar suport al planter, des del club. El següent Messi no existeix, però cal trobar al·licients que ens permetin guanyar i entendre que és normal viure una transició cap a altres jugadors. El llibre, en part, vol començar a omplir aquest buit que vindrà. La sensació de pèrdua que tindrem serà forta i tindrem nostàlgia.

Al Barça admeten que quan toca negociar un contracte de patrocini és més senzill, ja que tens Messi...

És interessant. De fet, potser exagero, però el futbol i escriure ens porten a exagerar. Però la casa reial, per exemple, preveu el canvi d’un rei per un altre. El príncep creix educat per ser el nou rei i, en canvi, nosaltres no ho tenim, això. En part, ja que no som monàrquics; en part, ja que no podem pensar que algú serà el nou Messi. Caldrà un treball psicològic per afrontar la seva retirada i no tinc clar com fer-ho. Ara sabem que Iniesta pot marxar a la Xina. Si marxa serà un daltabaix, però com que tenim Messi encara no estem preparant el dol per la pèrdua d’Iniesta.

Potser arribarà el dia en què ens semblarà raonable que Messi sigui suplent. Fa mal pensar-ho...

Tu creus que passarà? Jo intueixo que ell, com que és llest, sabrà gestionar-ho. N’ha anat aprenent, de fet. Sabrà quan li tocarà jugar i quan no. Potser un dia entendrà que jugar 35 minuts clau per decidir el partit és una bona idea. Jo el veig com l’últim gran jugador de club, no puc imaginar que marxi si veu que no juga. L’altre dia veia l’Ibrahimovic. Un jugador impactant, amb carisma... però quan Mourinho li diu que no jugarà al Manchester United, marxa a la lliga americana i el primer dia ja aixeca un partit perdut i deixa imatges per a la memòria. I veus que donarà per satisfeta la seva dosi de vanitat, ja que ajudarà a potenciar una marca. En canvi, no imagino Messi, que podria, fent el mateix.

Com es pot narrar Messi?

Italo Calvino va definir el llenguatge del futur i aquesta idea ens serveix per definir Messi, el futbolista del futur: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. Narrar fragments de Messi és un repte. Guardiola va dir que se li havien acabat els adjectius per definir-lo, però crec que no cal veure’l com un home que esgota adjectius, al contrari, és un creador de llenguatge. Descriure’l és un repte, però en descriure es devalua l’experiència. No hi ha res millor que veure’l en directe a l’estadi. Quan puc anar-hi intento fer-ho amb temps per veure tot l’escalfament i no marxo fins que el veig enfilar el túnel de vestidors.

En la tradició periodística dels Estats Units tenim grans llibres sobre esportistes. Però són llibres en què gairebé es parla més de la vida que de l’esport. Amb Messi ens passa al revés?

Tens raó... però al mateix temps potser té a veure amb el fet que l’esport, als Estats Units, neix ja com una història de superació. El mateix jugador crea, a mesura que creix, una llegenda de superació. Al futbol tenim casos similars, com Tévez i com Rivaldo, que explicava que li tocava caminar 8 quilòmetres al dia per poder entrenar-se... però als Estats Units ho fan millor. Potser aquí ens interessa la seva vida d’una manera més anecdòtica... Però també té superació. En el cas de Messi, crec que la part de superació és a l’inici de tot, quan arriba al Barça i li donen les hormones de creixement. És a dir, viu una superació inicial. I, després, potser tot és més lineal. Seria aquell debat entre el que tens quan neixes i el que aconsegueixes mentre creixes. Els Beatles van arribar a ser genis perquè van actuar 8 hores en un club d’Hamburg i, repetint cançons, va sorgir el seu geni creatiu... A vegades crec que amb Messi hi ha una part d’això. Aquest origen amb un defecte hormonal va suplir-lo amb una capacitat de joc, de pràctica, que no podem imaginar. Amb 6 anys els nens corren amb les braços agafats al cos, sense un control tècnic... i Messi ja el tenia. Ho feia això o se’l menjaven viu.

Però no seria l’esportista amb la vida més apassionant fora del camp. A vegades diu que el que més li agrada fora del futbol és dormir...

Podria ser un cas d’aquells en què el que veus és el que hi ha. No hi ha gaire cosa més al darrere, potser. Bé, potser un periodista nord-americà li donaria un punt de vista diferent. O potser no. Potser és el misteri de què parla en Sergi Pàmies, el misteri de no saber què hi ha al seu cap. O potser hem creat un misteri quan en realitat no hi ha gaire cosa més del que veiem al camp.

I al camp encara ens passa que, malgrat tenir moltes repeticions de televisió, el misteri és saber com fa les jugades...

El llibre també obeeix a aquesta sensació de voler tenir més informació, d’omplir els buits. Veiem poc d’ell. Els entrenaments són tancats, parla poc en roda de premsa... tenim 4 hores a la setmana. És a dir, la punta d’un iceberg. I el llibre vol mesurar aquest iceberg, a través d’indicis del passat o indicis que ens dona ell quan celebra gols. Tot el que dona gruix a Messi són aquestes hores i potser fora d’això ja no té més interès. Però necessitem saber-ho, ja que ens agrada. Com em passa amb els escriptors que m’agraden, vull saber més de la seva vida. Messi no és previsible, encara que ho sembli. Ens ha acostumat en l’excel·lència. Tenim la sensació que el coneixem, però quan surt del guió és màgic. I volem absorbir aquella imatge, com la celebració al camp del Madrid, el 2-3, quan es treu la samarreta. Ho havia previst? N’havia parlat amb algú? Ho va improvisar?

Com viurà el Mundial? Per quina raó és clau que el guanyi Messi?

Em posaré l’ albiceleste, ja fa anys que soc de l’Argentina als Mundials per Messi. Tinc una imatge de quan vaig veure, el 2010, en un bar alemany, com l’Argentina era eliminada. La foto és plena d’alemanys eufòrics i jo trist. La meva passió és Messi, tal com als anys 70 era proholandès. Tant de bo el guanyi, tot i que aquí sabem que és el millor del món encara que no ho faci. Però si el guanya, ho tindrà clar tothom també a l’Argentina, on encara hi ha debat. Martín Caparrós diu que Messi és poc argentí, que hauria de ser més “villano ” i menys bon nen. Vol un Messi de barriada, el que els donarà, per emotivitat, un Mundial. Però jo vull que el guanyi tal com és. Aquí som més burgesos i ens agraden els bons nens, els de La Masia.