Jordi Alba i les bufetades de la vida
La imatge crua i lleument grotesca de Jordi Alba a la banqueta del Camp Nou durant el partit contra l’Elx –badalls, barba de dos dies, mirada espessa, reminiscències d’aquelles formidables ressaques que tots hem tingut– va aixecar una onada d’indignació i sorna populars cap al lateral de l'Hospitalet.
És cert que Alba, com Umtiti, Mascherano i Piqué, surt en innombrables fotografies de les desfetes europees contra Roma, Juventus i Liverpool. La gent no ho ha oblidat. També és cert que pocs laterals a la història del Barça poden presumir del seu palmarès i de la seva incomparable aportació ofensiva. Potser alguns ho desconeixen, recordem-ho: acumula 25 gols i 94 (sí, 94) assistències com a blaugrana. Un lateral que gaudeix del favor unànime del públic, Dani Alves, potser el millor de la història del club, es va acomiadar amb 22 i 105. A Alba pocs el poden mirar des de dalt.
I més enllà de les xifres, Alba s’ha guanyat un raconet especial en la història del futbol perquè té un espai propi en l’apoteòsica carrera de Leo Messi: el seu alley oop, considerat indefensable pels entrenadors de mig món, li atorga un paper destacat en la bíblica carrera del millor futbolista que hem vist els nascuts després de Pelé. Tot això ha estat Jordi Alba, conegut fa no tant i sense ironies com el Maldini de l'Hospitalet.
Però, ai, la fragilitat de la vida, ai, la felicitat fugissera! Aquell lateral de llegenda és avui en escoles i tertúlies només Jordi Calba. Ens produeix una sàdica i embrutidora satisfacció veure’l patir, veure’l tan suplent, després d’anys en què només el seu incontestable rendiment ens feia oblidar el seu caràcter. Possiblement podem estar d’acord que no hi ha una professió millor que el futbol, però cal que admetem també que enlloc com al futbol et pots endur patacades tan bestials: de ser-ho tot al Barça, al club de la teva infància, conegut a tot el món, a ser objecte de crítica i escarni, i això en només uns mesos, que han coincidit amb l’enfonsament econòmic del club i la seva negativa a rebaixar-se per segon cop l’astronòmic contracte que li va regalar Josep Maria Bartomeu.
No, Alba mai ens ha semblat simpàtic, però ens dol veure la formidable bufetada que li tenia guardada la vida. Els futbolistes que tenen la sort d’arribar a l’elit estan exposats a això, però l’espectacle d’aquestes caigudes als inferns fa feredat. Ens queda un únic consol per oferir-li a Alba: aquest daltabaix li servirà de preparació per a dues cleques pitjors que tampoc podrà esquivar: la de deixar el Barça, la primera. L’altra serà pitjor: retirar-se del futbol i descobrir, abans dels 40, que seràs un humà més la resta dels teus dies. És la pena negra d’aquest esport.