Ja només ens falta l'Imperioso
La vida, no em diran que no, ja és prou complicada. La salut, la feina, els diners, les relacions personals, la família, l’emergència climàtica, el Reial Madrid. La vida és prou trista per convertir el futbol en l’enèsim espai de patiment, rigor i responsabilitat. És quan es mira el món des d’aquest angle que Joan Laporta es converteix en una persona imprescindible, en un president incontestable. Almenys en el futbol, endorfines i hedonisme, ara i sempre.
Però l’últim capítol del manicomi d’Aristides Maillol ens enxampa en mal moment. En un moment horrible. Som al maig i ja fa temps que no juguem cap partit amb la il·lusió de guanyar res. Som al maig i ens passem el dia veient el futbol com se’l deuen mirar, amb tot el respecte, a Saragossa, a Vigo, a Màlaga, a Sant Sebastià. Per segon any en els últims tres, culminem l’any amb zero títols al sarró, i comprendran que just en la quinzena màgica de veure el Madrid i Sabi Alonso en mode triomfant ens posem una mica exigents.
Fins i tot els defensors de Xavi entenem que hi havia un bon grapat de motius per acomiadar-lo fa un mes: aquest any anava de jugar bé, i tururut, gràcies, Frenkie, per la incompetència, gràcies, Pedri, per la incompareixença. Aquest any anava potser també de no acumular dotzenes d’expulsions i de deixar una certa imatge de grandesa compatible amb la història del millor equip de futbol de la història del planeta. Tururut, tampoc.
El cas és que, en una estranya decisió, un binomi que té les mateixes Champions que el lampista i la fornera de la cantonada (Yuste i Echevarría) van aconseguir retenir Xavi en una jugada que tenia molt d’omertà i de prohibit aixecar catifes.
I ara, després d’empassar-nos aquell insult a la meritocràcia, sembla que Laporta ha tingut un repunt d’hiperglucèmia, que ha fet un mecagoncony, un despertaferro, i amb la rauxa ha decidit carregar-se l’entrenador com podia haver envaït Mallorca. Però no pateixin per res, que Deco ja pensa en Conceição.
La vida, dèiem, ja és prou complicada, i amb el futbol hem vingut a gaudir. Però tampoc ens excedim, que en aquesta santa casa ja només ens falta l'Imperioso per acabar de xalar del tot.
