Inventar-se una alternativa a Neymar

BarcelonaUn petit trencament fibril·lar a l'adductor de la cama esquerra ha deixat en interrogant la participació de Neymar a l'imminent Mundial de Clubs que s'ha de disputar a partir de dijous que ve al Japó. Abans, a més, el Barça haurà de reprendre la Lliga contra el Deportivo després de deixar-se dos punts a Mestalla, on el brasiler va completar una primera meitat magnífica. Imaginar-se un Barça sense ell, ara mateix, és una tasca difícil, especialment després d'un últim trimestre en què ha concentrat bona part dels focus que havia deixat lliures la lesió de Messi. L'argentí tampoc roda fi, i ni tan sols va exercitar-se dijous després del duel a Leverkusen, però no ha transcendit cap informació mèdica que faci pensar en què hagi de ser baixa en els pròxims dies. Sí que es reconeix que perilla la presència de Neymar, si més no a les semifinals, i no es veu gens clar que arribi en plenitud a l'esperada final del títol intercontinental.

Per tant, toca fer l'exercici d'inventar una alternativa a Neymar. La més urgent serà contra el Deportivo però la projecció serà, posats en el pitjor dels escenaris, imaginar-la per als pròxims tres partits (el de Lliga i els dos del Mundial de Clubs si s'arriba a la final).

1. La substitució més natural: Munir

Si no fos perquè el rendiment del jove futbolista s'està jutjant des de la frustració de la seva falta d'encert de cara a porteria (i en la falta de precisió per combinar amb els companys, especialment a Leverkusen), poques veus estarien plantejant-se gaire més opcions per substituir Neymar que tirar del jugador de perfil més similar a la plantilla. I aquest és Munir (salvant les distàncies, s'entén).

Fer-lo jugar a la banda esquerra hauria de facilitar-li una de les seves principals habilitats: el regat, tot i que s'ha sentit més còmode quan ha imitat patrons de Messi a banda canviada, per la dreta anant cap a dins. De Munir, al Barça esperen que aporti valentia en l'un contra l'un, recursos tècnics en pocs metres per dirigir l'atac cap a porteria, sense perdre de vista el compromís defensiu que garanteix la seva disciplina tàctica. El dubte és fins a quin punt mantindrà els esquemes Luis Enrique, si posa a la balança el rum-rum que persegueix al futbolista i que el pot condicionar.

2. Un recurs de control: Sergi Roberto

La lesió d'Alves i de Messi va treure del calaix l'autoestima de Sergi Roberto, renascut aquesta temporada després d'un primer any amb Luis Enrique en què pràcticament només havia fet de migcentre en els dies 'fàcils'. I ara és la lesió de Neymar la que podria tornar a reclamar-li un altre reciclatge per fer lluir la seva impressionant capacitat camaleònica. Els tècnics destaquen d'ell la seva intel·ligència posicional i com entén el joc, una habilitat que li permet adaptar-se ràpidament a les exigències d'un lateral, als matisos de la feina que ha de fer un interior a la dreta o un interior al sector esquerre, o als moviments de fals extrem. Va haver de suplir Messi al Bernabéu contra el Reial Madrid i, aquest cop i sense Neymar, podria tornar a ser la primera opció per substituir un davanter. És prou ràpid i profund per oferir un desmarcatge en ruptura a l'espai, si el rival concedeix metres a l'esquena. Potser li falten recursos tècnics en el dríbling (com Neymar no n'hi ha cap excepte Messi), però s'inventa altres fórmules (com una conducció més llarga o un senzill retall) per desbordar si ha d'encarar un adversari en situacions de banda. Ho va saber fer per la dreta al clàssic amb Marcelo, o quan actuava de lateral en absència d'Alves.

La diferència d'ara és la banda en què hauria de fer de jugador exterior. La banda esquerra, tot i la tendència creixent de Neymar de buscar-se recepcions per dins, té un perfil més obert que la dreta i, per tant, encaixa pitjor l'invent d'un fals extrem que en realitat sigui migcampista.

Una manera de suavitzar l'impacte d'una aposta per Sergi Roberto, seria desplaçar-hi Iniesta (un jugador que desborda millor) i reservar per al de Reus el rol més organitzador, però tampoc sembla una fórmula apropiada moure tantes peces atès l'estat de forma del manxec actualment. De tota manera, la convivència de tants migcampistes podria acabar derivant en una mena de 4-4-2 en què Suárez tendís a caure a la zona contrària de Messi per deixar-li a l'argentí l'altre sector. Així Sergi Roberto no hauria de fer purament d'home de banda i es respectarien els patrons naturals dels futbolistes sobre la gespa.

El que sí sembla clar és que si s'aposta per Sergi Roberto a la banda esquerra, Jordi Alba hauria de projectar-se amb més freqüència a l'atac, en la línia del que està fent en els últims partits amb Neymar.

3. Un invent estrany: Adriano

Hi ha una alternativa experimental que, si bé té pocs números d'acabar sent real, podria tapar un forat en un moment puntual com el d'ara: Adriano. El brasiler s'ha convertit en les últimes setmanes en una peça de recanvi ideal, capaç de jugar de lateral per les dues bandes o de fer-ho fins i tot d'interior. A més, no és estrany veure'l canviar de posició en el mateix partit. En el seu pas pel Barça, ja ha actuat com a extrem en alguna altra ocasió i, fins i tot, va ser el recurs d'emergència de Tito Vilanova quan li faltaven cames per fer de central.

La polivalència d'Adriano és, de fet, el que ha revaloritzat el jugador a la plantilla. En un, pots tenir diversos futbolistes per sortir del pas quan les lesions s'acumulen.

Apostar pel brasiler generaria, però, una cadena d'interpretacions que potser el cos tècnic prefereix estalviar-se, malgrat que futbolísticament no sembla una opció especialment estranya. Adriano es mou bé per dins i té olfacte de gol (com a lateral, sempre prefereix envair passadissos centrals que avançar enganxat a la banda) i seria compatible amb Jordi Alba. Sense ser un bon regatejador, té capacitat per desbordar en situacions exteriors i garanteix bones centrades si guanya línia de fons. A més, està habituat a la interpretació dels espais que es creen per banda i s'adaptaria a un entorn amb més o menys espais en funció del rival.