Les intermitències del futbol

A Les intermitències de la mort, José Saramago planteja una feliç catàstrofe: sense cap motiu aparent, deixa de morir gent en un país. En l’agitació que es desencadena, dos monopolis lideren les protestes: l’Església i la indústria funerària. “Sense mort no hi ha resurrecció, i sense resurrecció no hi ha església”, lamenta el bisbe. La reacció de la patronal dels tanatoris també és previsible: “Brutalment desproveïts de la seva matèria primera, els propietaris van començar fent el gest clàssic de posar-se les mans al cap, gemegant en planyívol cor”. Disculpin la traducció, lliure, i disculpin, també, les comparacions grolleres que seguiran.

Aquesta setmana, amb el terratrèmol de la Superlliga, hem assistit als planys de dos sospitosos habituals. D’una banda, la UEFA i les federacions, controvertides esglésies d’aquesta religió, que s’han posat les mans al cap: sense mort no hi ha resurrecció. No menys espectacular ha estat l’exercici de cinisme d’un altre perillós lobi, el dels melancòlics, els que viuen convençuts que abans tot era millor, els que arrufen el nas davant l’omnipresent degradació dels nostres dies i distingeixen un únic instant de puresa en la història universal: la seva pròpia joventut. No cal dir que als primers, que han convertit el terreny espiritual en el prosaic escenari de tota mena de terrenals febleses, la idea que el monopoli passés a un altre intermediari els ha portat a cridar a la Guerra Santa. Igualment reaccionaris s’han mostrar els segons, que porten anys denunciant el mercantilisme del futbol d’avui, però semblen haver canviat d’opinió: tot allò que denunciaven els sembla ara una Arcàdia dels millors valors de l’olimpisme. Només el penitent passarà, i el futbol per al poble, diuen, amb la demenciada fe del creient.

Amb els anys s’escriuran pàgines i pàgines sobre la catastròfica presentació de la Superlliga al plató del Chiringuito. Mai una bona idea va ser tan mal explicada. I certament el projecte tenia una baula feble: si una cosa ha convertit el futbol en la passió preferida del planeta és la seva dràstica meritocràcia: qualsevol pot guanyar qualsevol, al marge de pressupostos i aspectes estètics. Però arrencar el futbol dels càrtels que ens han portat el VAR i el Mundial de Qatar era un històric acte d’higiene. Perquè convé no enganyar-se: si juguen 11 contra 11 i els únics guanyadors immutables del joc són l’absurd, una violència poc dissimulada i un tal Messi, allò segueix sent futbol.