La insuportable lleugeresa de Dembélé

Aquesta és la història d’un projecte inacabat. D’una il·lusió que, per més que s’inflés amb diners, no s’ha convertit mai en realitat. D’un “podria haver sigut”, un “i si” constant que ha perdut adeptes a cabassos. No cal recordar el calvari de lesions, capítols d’indisciplina i una actitud que no s’ha correspost amb la d’un futbolista d’elit. La seva gran aportació és el gol fallat a les semifinals de la Champions del 2019 contra el Liverpool al Camp Nou que hauria significat el 4 a 0. Un fet imaginari que potser va ser real en una dimensió de la física quàntica. La fantasia dembeliana s’ha alimentat amb canvis d’entrenador, retorns després de mesos d’inactivitat i, en definitiva, espurnes elèctriques d’un talent aleatori que l’han convertit en un personatge esotèric. I ara, per postres, ens havia guardat el serial de la renovació.

Arribats a aquest punt, és gairebé obligat que el Barça es planti i digui prou. O Dembélé renova, o surt al gener. “O caixa o faixa”, deia Xavi. La pregunta és què passa si el dia 31 no hi ha hagut ni caixa ni faixa. L’opció més dràstica és la rescissió unilateral, i l’altra és la que no ha volgut mai Xavi. L’entrenador, que era futbolista fins fa cinc minuts, l’haurà d’asseure a la graderia contra els seus principis, veient-se en una situació molt incòmoda. És un bon símptoma, però, que després del missatge públic del tècnic blaugrana, l’entorn del jugador hagi començat a recular verbalment a través d’alguns periodistes –inclosa una servidora–. Que si no entenem la pressió del club, que si nosaltres volem negociar sense límits, que si Dembélé vol continuar més enllà del 30 de juny, que si la meva tieta fuma Ducados… 

En aquesta partida d’escacs de mal gust, potser n’acabarà sortint victoriós Mateu Alemany, que últimament està en ratxa. Qui sap si tots els focs artificials, la bel·ligerància i la fatxenderia de l’agent del davanter s’acabaran difuminant, amb la signatura de l’acord a la baixa que vol el Barça i alguns farols al descobert. Tant tensar la corda, amb el seu amateurisme, potser li hauran donat més força al club, que no ha tingut mai la paella pel mànec i, en canvi, ha sabut teixir una estratègia amb uns tempos ben definits. Coutinho, cedit; Umtiti, amb el sou desplaçat; Ousmane, faltes tu. Mentre algú diu “Alea iacta est”, sembla que el Barça ha empatat el partit a pocs minuts per al final, però la pilota encara la té el jugador, que a sobre és ambidextre. O més ben dit: encara no sabem ben bé amb quina cama xuta.