BarcelonaRamon Besa i Marcos López expliquen a La jugada de la meva vida que un dia, a la darrera temporada de Luis Enrique a la banqueta del Barça, l'entrenador es va acostar a Iniesta per donar-li “una mala notícia”: que ja no estava en disposició de jugar els 60 partits d’una temporada i que havia de seleccionar esforços. Reservar-se només per als més importants, per afrontar-los al 100%. Iniesta no s’ho va prendre del tot bé, al principi. Però ho va acceptar. Dos anys després, el 2018, deixaria el Camp Nou. Després de valorar ofertes dels Estats Units i de la Xina, va acabar acceptant una proposta per anar al Vissel Kobe japonès. Aquest dimarts ha anunciat que hi renovava per dues temporades més.
Malgrat que continuï jugant, i a un bon nivell, per a molts Andrés Iniesta es va retirar ara fa tres temporades. El talent, sense que el físic l’acompanyi, no és suficient per jugar a l’elit del futbol mundial. Ara bé, amb les qualitats de Don Andrés sí que es pot jugar en una lliga de menys exigència. Professional i competitiva, però no comparable a la lliga espanyola o a la Champions. A grans trets, és el mateix que va fer Xavi Hernández firmant per l’Al-Saad de Qatar, on va allargar la carrera quatre temporades fins a penjar definitivament les botes el 2019. I, qui sap, és possible que Leo Messi segueixi un camí semblant si accepta la proposta que li ha fet el president Joan Laporta, revelada pel periodista Xavi Torres, d’allargar dos anys el contracte al Barça per després anar-se’n tres temporades a la MLS nord-americana.
Iniesta i Xavi es van acomiadar del Barça amb tots els honors, amb una festa de comiat. Un homenatge dels que només es fan als que es retiren. Perquè a ulls de la majoria, s’havien retirat al Camp Nou. Es va entendre que podien continuar jugant. Que no era cap pecat. Al contrari. Els pocs jugadors que han fet tota la seva carrera en un club com el Barça, aquells futbolistes extraordinaris de debò, també són esclaus del pas del temps. S’ha de saber dir prou. És l'opció més honesta amb els aficionats i amb un mateix. També és l'opció més higiènica per al club, que així pot fer relleu generacional. La veterania és un grau i, per més bona fe que hi hagi, costa d’imaginar una vaca sagrada a la qual no li sàpiga greu mirar-se un clàssic o una eliminatòria de Champions des de la banqueta, sense males cares ni interferències. Costa, és cert, però s’ha d’assumir que tot arriba. Xavi i Iniesta són l’exemple a seguir. Ningú hauria de penjar les botes en un club com el Barça.
