El que Ibra ens va ensenyar
En la nostra història íntima amb els fitxatges fracassats sempre hi tindrà un lloc d’honor Zlatan Ibrahimovic. Érem tan joves: el crac suec arribava a un equip campió de tot, amb el millor entrenador de la nostra història, amb Xavi, Iniesta i Busquets en plenitud i amb Messi exercint la tirania dels miracles quotidians. Havien de ser els millors anys de la nostra vida i Ibracadabra només podia millorar-ho.
El cert és que Ibra va durar una sola temporada i va acabar de suplent de Bojan. Pocs superfutbolistes en la història del Barça han culminat un fracàs tan sonat. L’assalvatjat davanter suec mai no va encaixar en l’engranatge de Guardiola, entre altres raons perquè a Messi no li va venir de gust compartir focus. Però, al marge del seu encaix psicosocial en un vestidor poc habituat als excèntrics, el cert és que el trist pas d’Ibra per Can Barça ens va deixar una lliçó esculpida als marbres de la façana del Camp Nou. Resa així: “Els davanters lents no ens serveixen”.
La màxima ens ha acompanyat ja sempre més, perquè al futboler tipus no li agrada equivocar-se i menys fer volar coloms per jugadors menors, que no saben regatejar, superar rivals, guanyar esprints, generar avantatges. Mirin els millors que hem vist: Messi, Ronaldinho, Rivado, Romário, Ronaldo. O per habilitat o per potència, en tres passes o 30 metres, eliminaven defenses i guanyaven partits. Era el nivell crac mundial que requereix un davanter del Barça.
Com comprendran, aquesta temporada hem pensat molt en Ibra. No recordem un any en què el Barça hagi acumulat davanters tan poc desequilibrants, enumerem-los: Abde, Ansu, Braithwaithe, De Jong, Dembélé, Jutglà i Memphis. Dels set, només Ansu semblava dotat per desequilibrar defenses, atès que el multiindultat Dembélé és l’únic jugador del planeta que amb el seu formidable regat desestabilitza més el seu propi equip que el rival. Que Xavi hi hagi volgut posar remei amb un atacant polivalent com Ferran Torres, un torpede de la talla d’Adama i el felí Aubameyang ens reconcilia amb la cultura futbolística que havíem après i que un lustre infame ens havia arrabassat. No és tan difícil: donem-los la pilota i que mirin d’atrapar-los.
Nosaltres, mentrestant, bé faríem de recordar Ibra i muntar escàndols el proper cop que veiem el front de l’atac farcit de jugadors que no driblarien una paperera. Perquè encara que no ho sembli, seguim sent el Barça.
