De les "hòsties de realitat" i del fang al "moment ideal" per enfonsar el Barça

TorellóQuan Alfred Planas va agafar la bola, la Maria Teresa, la seva mare, va apartar els ulls de la tele. "No vaig ser capaç de mirar. Em vaig posar de cara a la paret, com si estigués castigada", recorda. Planas no va fallar el penal davant de Pepe Reina: era l'1 a 1, al minut 87 dels 1/16 de final de la Copa del Rei entre l'Unionistas de Salamanca i el Vila-real. "Vaig sentir una emoció gegant. Marcar un gol és una sensació única. T'hi pots quedar poc perquè al futbol tot va molt de pressa, però aquell instant és brutal", diu l'atacant maresmenc de l'Unionistas, rival del Barça aquest dijous a la Copa (19.30 h, Movistar).

El duel contra el Vila-real es va resoldre l'endemà a causa d'una apagada a l'estadi. Planas va fallar a la tanda de penals, però l'equip va passar ronda: "Tenia una barreja d'emocions. La culpabilitat del penal fallat, una espina clavada que et queda a dins durant uns dies, i la felicitat". Ningú no recordarà el penal fallat, però ell sí. A Calella, a 800 km, la Maria Teresa, mestra, no va seguir la pròrroga perquè començava a les 16.30 h: tenia classe i mirar el mòbil d'amagat dels alumnes no era una opció. "La classe era de cultura religiosa. I gairebé li demanava a Déu que guanyessin", diu rient. Va sentir el timbre i va córrer per escoltar els penals en un despatx, amb el mòbil. Ja té permís per anar a Salamanca: "Jo soc del Barça, però dijous no seré del Barça. Seré de l'Unionistas. Jo soc de l'equip que és l'Alfred".

A l'estadi també hi haurà els pares de Jordi Tur: un migcampista eivissenc, rodamon del futbol com Planas, que va arribar a Salamanca a l'estiu per seguir picant pedra. "És el que ens toca a nosaltres: anar d'un lloc a un altre", apunta. Jugar contra el Barça és el més similar a jugar al Barça per als que, com diu ell, "ho hem tocat amb els dits". Tur va ser tres anys blaugrana, de juvenil: del 2014 al 2017, company de Carles Aleñá, Marc Cucurella o Iñaki Peña. Va viure dos anys a La Masia i recorda veure Gavi i Fermín, dos "nens petits", pels passadissos. "Imagina't què significa per a mi jugar contra el primer equip si fa deu dies ja em vaig emocionar jugant amb el Barça B al Johan Cruyff, al costat de La Masia", subratlla. Agafa aire i continua: "Jugar contra el Barça ja és una victòria. No ho podrà dir tothom".

Per a Tur, "culer de naixement", fitxar pel Barça va ser "un somni". I sortir-ne, despertar: "Sortir d'una bombolla, comprovar què és el futbol de veritat. Fins i tot vaig plantejar-me deixar el futbol, de l'hòstia que em va fotre la realitat". Però hi ha moments que guarda a la memòria com tresors, com els dies que es va entrenar amb el primer equip. "Eren els anys de Luis Enrique, de la MSN. Va ser molt guapo. Era de bojos estar amb aquells animals. Messi em va donar la mà i no me la volia rentar. Al rondo recordo pensar «hòstia, te l'ha passat Messi». Jo intentava buscar-lo, per si deia «este es bueno, que se quede»", somriu.

Tur guarda a casa dels pares la samarreta del Barça que li van regalar quan tenia un any, amb el seu nom i el 10. Dijous perseguirà les de Sergi Roberto, De Jong, Fermín o Gündogan. I Planas, la de Lewandowski. De petit tenia el pijama, les sabatilles i la tovallola del Barça. "No sé si la vida em tornarà a presentar una situació així", diu. I afegeix: "Tothom et diu que gaudeixis de l'experiència, però sortirem a guanyar des del minut 1. I a sobre vindran amb dubtes. Ells tenen jugadors que poden marcar diferències en qualsevol moment, però si existeix un moment ideal per guanyar-los és ara. El més maco d'aquest esport és que pot passar qualsevol cosa".

Un quart de segle sense veure el Barça

El partit significarà el retorn del Barça a la ciutat després de 25 anys. L'última visita va ser el 7 de març del 1999: un 1-4 amb gols de Luís Figo, Luis Enrique, Patrick Kluivert i Sonny Anderson a l'Helmántico. Miguel Ampuero, vicepresident de l'Unionistas, explica que el club va néixer l'any 2013 "del sentiment d'orfandat i del dolor" per la mort de la Unión Deportiva Salamanca. És "un club de futbol homenatge". Els jugadors dediquen el primer gol oficial de cada curs al cel, per l'antic club. I l'escut llueix la inscripció In memoriam UDS 1923-2013 i nou estrelles, una per cada dècada d'història de l'enyorat Salamanca. Al minut 23 tot l'estadi entona el seu himne.

L'altre pilar és "el futbol popular". La gestió democràtica, responsable i transparent partint de la premissa que tots els socis (4.800) són els amos del club. De fet, per permetre l'entrada d'inversors, un 97% l'haurien d'acceptar. Fa sis anys que competeixen a la categoria de bronze i en els dos últims han acariciat el play-off d'ascens. El lema és ad astra per aspera: a les estrelles pel camí més difícil, en llatí. "Fa deu anys jugàvem a provincial i en un camp de fang i ara vindrà el Barça", diu Ampuero. I conclou, content: "El dia del Vila-real el rellotge em deia que estava en quema de grasa, com si estigués fent esport. Dels nervis. Ara jugar contra el Barça serà una bogeria, una cosa de per vida".