En què homenatja el Barça de Flick a Guardiola i Cruyff?

BarcelonaEl Barça ha començat la lliga amb quatre victòries i jugant bé. Fins aquí tots d'acord. Aquest jugar bé, però, difereix en funció de qui ho expliqui. Alguns diuen que ara l'equip és físic, directe i vertical. D'altres, en canvi, remarquen que la proposta de Hansi Flick conté elements de l'etapa més gloriosa del conjunt blaugrana.

Anem a pams. Un equip físic, directe o vertical ho era el Sestao dels anys 90 o el Bufalà de Tercera Catalana de principis de la dècada passada. Cap equip pot sostenir-se únicament sobre aquests fonaments, per més ferms que siguin. A banda, convindrem que el Barça no és un equip especialment físic. Jugadors com Pau Cubarsí, Marc Bernal, Casadó, Pedri, Dani Olmo o Lamine Yamal destaquen més per la seva velocitat cognitiva o intel·ligència futbolística que no pas per les seves curses supersòniques o pel volum dels seus bíceps. No és que l'equip sigui més físic, és que està més ben col·locat i, per tant, els esforços tenen un impacte més lluent.

La mirada vertical també és cruyffisme

Aquest Barça tampoc és un equip que aposti pel joc directe. Si ho fos, el seu principal recurs serien les pilotes bombades del porter o dels centrals cap als davanters i, a partir d'aquí, treballar la segona jugada. Ser un equip directe és jugar d'aquesta manera. I vertical? Tenim aquesta sensació perquè ara el Barça genera un volum d'ocasions que no vèiem des de fa una pila d'anys, però la mirada vertical no està renyida amb allò que s'anomena model, estil o ADN Barça. De fet, Johan Cruyff sempre deia que primer calia mirar l'allunyat. Això vol dir, bàsicament, que si tu ets defensa i disposes de la pilota, busquis, en primera instància, la referència del nou. Si la trobes, aquest pot descarregar de cara i provocar situacions de tercer home que t'ajudin a progressar cap a camp contrari. Això Cruyff també ho feia amb Bakero, de qui sovint es deia que només sabia jugar cap enrere. Era així per buscar el tercer home, simplement que en aquell moment encara no n'hi dèiem d'aquesta manera.

La mirada vertical, per tant, és pròpia de l'estil Barça (o Koeman no feia canvis d'orientació per buscar l'extrem oposat?) i també de la idea futbolística de Hansi Flick. La verticalitat forma part d'un altre aspecte interessant del joc de posició (alguns en diuen d'ubicació), la proposta estilística sublimada per Pep Guardiola, i és que aquesta manera de jugar inclou l'alternança de passades: ara toquem en curt i repetim per atreure, ara som verticals i juguem en llarg per sorprendre el costat dèbil aprofitant la desmarcada dels davanters.

El Barça ha recuperat el joc interior

Tot plegat descansa sobre una altra qüestió essencial: el joc interior. Gairebé inexistent amb Xavi, molt present ara en aquests primers partits amb Flick. La concepció vertical del joc no es podria aplicar amb el mateix èxit si abans no t'has ordenat amb pilota. Bàsicament perquè aleshores ser vertical seria sinònim d'equip descosit. Aquest ordre el trobes amb la posició i la possessió, però una possessió punyent. Cada passada ha de tenir un sentit. Passar-se la pilota sense sentit, només pel fet de tenir-la, és jugar al tiqui-taca. El Barça de Guardiola no jugava al tiqui-taca. Sembla mentida que més d'una dècada després encara calgui remarcar la diferència entre el tiqui-taca i el joc de posició.

El joc de posició és ocupar de manera racional els espais. Es treballa en els entrenaments simulant situacions i, al final, les solucions durant el partit acaben sortint de la mateixa comprensió i interpretació dels futbolistes. La possessió és una eina, no una finalitat, i la pressió alta o després de perdre la pilota (en alemany gegenpressing) es pot executar amb contundència perquè la seqüència prèvia amb pilota t'ha portat a organitzar-te bé. La pressió ferotge no apareix per art de màgia, és una qüestió tàctica i de posicionament. Funcionen com un rellotge els equips que cuiden les distàncies de relació i que mouen les línies amb harmonia, com un acordió. Era freqüent, en un Barça no tan llunyà, veure jugadors que defensaven cap endavant mentre d'altres reculaven. Això regala l'escapatòria al rival i fa estèril la pressió.

Un altre dia parlarem de l'obsessió amb els sistemes perquè encara llegim que el Barça de Flick juga amb un 4-2-3-1 quan en realitat l'alemany estableix tres pisos en zones interiors, i en cap cas un doble pivot, per fomentar l'aparició de línies de passada i la riquesa a l'hora de combinar en aquests espais normalment més atapeïts de rivals.

Sigui com sigui, repetir ara el Barça de Guardiola o el Bayern de Flick serà impossible. Són moments històrics diferents, contextos que no tenen res a veure i actors que també han canviat. Però guanyar i passar-s'ho bé, que d'això es tractaria, és perfectament viable. Només s'han jugat quatre partits de Lliga, però fa la sensació que l'aficionat del Barça feia anys que no gaudia tant veient jugar l'equip.