BarcelonaFeu un exercici: intenteu recordar quins pòsters teníeu a la vostra habitació quan éreu petits. O les fotos que portaveu a la carpeta o de fons de mòbil, en funció de la generació que sigueu. Recordo aquells amics que tenien pòsters de Sylvester Stallone a Rambo. La generació que admiràvem homes que mai ploraven, ben forts. És important créixer amb bons referents. A la meva època tenia Michael Jordan. El segueixo admirant, de fet. Segueix sent el millor jugador de bàsquet, en la meva opinió, però no era tan bon referent com Andrés Iniesta. Jordan era d'aquells que volien guanyar sempre, que no es mostraven mai dèbils, projectant una imatge de paio dur, fumant els seus puros i jugant al casino, fora de les pistes. T'he admirat molt, Jordan. Però prefereixo Iniesta.
L'Andrés ens ha ensenyat que els campions del món poden plorar i patir. I trobo que és una gran sort que sigui així de sincer. Li va costar explicar que havia patit una depressió. Ho faria escrivint-ho, al llibre que va publicar amb l'ajuda de dos dels millors periodistes del país, Ramon Besa i Marcos López. Recordo el Marcos explicant, anys més tard, com en rebre els textos que Iniesta els enviava, van adonar-se de la força del que estava explicant: ell, l'autor del gol més important de la història del futbol espanyol, havia patit una depressió en plena carrera. Plorava i només tenia ganes de dormir. Alguns esportistes de primer nivell han fet el pas, els darrers anys, i han superat la por a mostrar-se vulnerables. Dues dones valentes, Simone Biles i Naomi Osaka, van fer-ho just al cim de les seves carreres. No és casualitat que fossin dones i no pas homes, que hem rebut l'educació on et diuen que no has de plorar mai, com em van dir a mi. El tenista Andre Agassi també va ser valent i va fer-ho un cop retirat. Iniesta va fer-ho encara en actiu. Va ser valent.
Iniesta s'ha fet estimar per tothom. Ha aconseguit sempre ser bona persona, sense deixar de competir al primer nivell. Costa trobar una persona com ell. Normalment, els millors esportistes sacrifiquen molt i ignoren certs valors, sent egoistes, tancats o poc empàtics amb qui pateix. Iniesta ho ha guanyat tot sense deixar de ser bona persona, de tenir detalls amb la gent, com va fer amb els familiars i amics del periodista Dani Montesinos, quan aquest va morir en un accident el 2012. Iniesta ens deixa una lliçó: professors, empresaris, actrius, artistes o polítics de moda poden estar patint molt. No jutgem mai la gent sense escoltar-los, primer. Si ara hagués de posar-me un pòster a l'habitació, seria d'Iniesta. Ja no seria Jordan.