"Heu consumit la guerra al meu país com si fos una sèrie de Netflix"

BarcelonaAl costat del Palau Blaugrana hi ha una altra instal·lació igual de vella, però amb el mateix carisma. És el Palau de Gel, recinte que rep patinadors amateurs (turistes i autòctons) durant la tardor i l'hivern i que acull l'activitat d'una de les seccions no professionals del Barça, la d'hoquei gel. El primer equip masculí l'entrena Danilo Didkovski, un exjugador ucraïnès que porta vivint 22 anys a Espanya. Parla castellà amb un accent de l'Est d'Europa que no pot ni vol evitar i es mostra orgullós d'haver traspassat la passió per l'estic al seu fill Stanislav, integrant de la plantilla culer des de fa uns anys. Ambdós posen per a l'ARA al vestidor principal de l'equip, on es respira germanor i s'amunteguen samarretes, proteccions, cascs i patins amb la fulla afilada. Un cop retratats, prefereixen iniciar la conversa al despatx de l'entrenador, una estança diminuta que hi ha a la vora i que homenatja l'esport humil, aquell que no acapara focus i sobreviu gràcies al simple amor per practicar-lo.

"La veritat és que aquest any l'hoquei m'hauria ajudat molt a desconnectar", diu en aquest sentit l'Stanislav, que s'ha passat quasi tota la temporada sense jugar per un tall al tendó d'Aquil·les. Mentre en mostra la cicatriu, es consola dient que com a mínim ha pogut fer algun desplaçament per animar els companys, que a principis d'abril es van proclamar campions de Lliga contra el Puigcerdà. Didkovski júnior ha crescut a Espanya (hi viu des dels quatre anys), però ha seguit la guerra d'Ucraïna, de la qual aquesta setmana es compleixen quatre mesos, amb la mateixa pena, ràbia i resignació que transmet el seu pare. "Vaig estar a Kíiv [on va néixer l'any 2000] visitant els meus avis deu dies abans de l'atac i res feia pensar que tot això passaria", recorda. Ni ell ni el Danilo saben bé quan podran tornar-hi. Però tant és: ara la prioritat és dissuadir els familiars que van acollir a Barcelona de retornar a la capital ucraïnesa encara que el conflicte s'hagi concentrat en una altra part del país. No sempre ho aconsegueixen.

Periodistes letons i una furgoneta salvadora

"La meva tieta ja ha tornat cap allà", lamenta Didkovski sènior, que sí que està aconseguint, de moment, que els seus pares, ja grans, no facin el mateix. La jugada per treure'ls de Kíiv al començament dels atacs va ser força rocambolesca: "La meva mare no volia sortir de la ciutat perquè el meu pare està convalescent d'una mort cerebral, però la vam convèncer amb l'ajuda d'uns periodistes letons als quals el meu germà va llogar una furgoneta. La condició per deixar-los-hi va ser que ajudessin la mare a baixar el pare i els portessin a Polònia, on hi havia el meu germà esperant-los".

Van ser dies de molts nervis i poques hores de son a casa, de no entendre com es podia haver arribat a l'extrem d'haver de viure una guerra a Europa en ple segle XXI. "Vladímir Putin és un bàrbar que vol massacrar la població i guanyar territori com es feia a l'Edat Mitjana", opina el Danilo, que a l'inici del conflicte va rebre tota mena de missatges d'ànim, inclòs el del president executiu del Barça, Joan Laporta. "Aquesta guerra és un sense sentit. Una situació absurda, surrealista i un pou de desinformació", completa l'Stanislav, que no ha parat de repetir als seus amics catalans que vigilin amb les xarxes socials: "A Twitter o Instagram tot està massa polaritzat. S'hi diu que els ucraïnesos som nazis i és mentida. Els russos són mestres de la propaganda".

Fruit d'aquests missatges dirigits des del Kremlin, els Didkovski creuen que el poble rus viu "enganyat". "Putin ha menjat el coco a la seva gent. Els ha convertit en zombis. Tu els dius a la majoria dels russos que hi ha civils morts a Ucraïna i no s'ho creuen. A Moscou o Sant Petersburg encara hi ha gent amb cert esperit crític, però a la Rússia profunda la gent està anestesiada per un president que està ordenant matar els nostres", diu amb dolor el Danilo, que admet que ha hagut de tallar la relació que tenia amb alguns russos. També li fa mal comprovar com Europa ha normalitzat el conflicte després de l'impacte de l'atac a mitjans de febrer: "És trist comprovar com la gent ha consumit la guerra com si fos una sèrie de Netflix. Es nota en els centres de recollida d'aliments i medicines que tanquen quan la guerra no s'ha acabat. Els que tenim família a Ucraïna no ens n'oblidem". L'Stanislav escolta atentament el seu pare i intenta relativitzar: "La gent té la seva vida i perd l'interès en allò en què no pot incidir. Però val més tenir present que a Europa hi ha una guerra".