BarcelonaLa situació econòmica del Barça és molt delicada. Mentre en l'àmbit esportiu, amb l'arribada de Xavi, a poc a poc es va recuperant el model, a la caixa falten diners per tot el que l'entitat ha de gestionar. Malgrat que el president Joan Laporta ja fa un any que ocupa el lloc d'honor a la llotja del Camp Nou, l'herència del mandant de Bartomeu encara s'arrossega (i ho farà durant molt temps). Marta Ramon, columnista de l'ARA i periodista de RAC1, ha recollit en el seu llibre El llegat enverinat de Bartomeu les diferents conjuntures que han portat a l'"ensorrament del millor club del món".
Laporta es va trobar un club "a l'UCI". ¿El Barça segueix en cures intensives?
— El Barça ja no està a l'UCI en el sentit que està recuperant constants vitals sobretot en el terreny esportiu. En el moment en què arriba Xavi com a entrenador podem dir que comença el mandat real de Laporta. Xavi va fer una mica d'arqueòleg del model i va desenterrar unes idees que mai haurien d'haver-se dilapidat. Tot i que estigui tenint problemes, el camí és l'adequat. En el moment en què es tria Xavi es posa fre a una deriva esportiva que no anava enlloc. Aquesta deriva no va acabar amb l'arribada de Laporta, ja que amb Koeman es va arribar encara més al fons del pou, però a partir de Xavi el malalt s'està recuperant. En l'apartat econòmic s'ha parat el cop, però hi ha molta feina per fer. Els mesos que venen són claus: tant a nivell de sostenibilitat econòmica a curt termini com amb la mirada llarga en projectes com l'Espai Barça. Hi ha diverses proves de foc aquesta junta directiva haurà d'afrontar de manera imminent i encara han de demostrar que el camí és sòlid. S'han de prendre decisions amb cautela a l'hora d'oferir certes renovacions, en salaris i fitxatges. La imatge que es trasllada des del club és de contenció i responsabilitat. El Barça no està gaire millor ara que fa un any i mig, però sí que està millor. Quan Bartomeu va deixar el club, si el Barça fos una empresa hauria hagut de tancar, perquè estava en fallida tècnica. Era difícil caure més avall.
¿El punt d'inici del declivi és la sortida de Neymar?
— La seva fugida l'estiu del 2017 va molt bé com a punt d'inflexió sobretot en presa de decisions econòmiques que afecten el primer equip. A partir de la sortida és quan la massa salarial es dispara enormement i és quan Bartomeu comença a prendre decisions molt dolentes i que perjudiquen el club a nivell econòmic. Va de bracet de les males decisions a nivell esportiu, on, si ens hi fixem, ja s'estaven fent les coses malament amb l'abandonament palpable del model futbolístic que havia fet gran el Barça. A cada bugada es va perdre un llençol. L'estil es va anar diluint i al final la situació semblava irreversible.
¿Al llibre vens a dir que Bartomeu ha deixat un manual de tot allò que no pot tornar a passar?
— El llibre és un relat periodístic d'una trajectòria molt dolenta per al club. Sense ànim de voler jutjar ningú, el president Bartomeu en surt molt mal parat. El seu gran error va ser tancar-se en un nucli dur cada cop més petit i obsessionar-se amb el seu llegat: voler ser el president que inaugurava l'Espai Barça, el que aconseguia més Champions, el dels mil milions d'ingressos... Buscant tots aquests grans titulars es va perdre una mica en la senzillesa del dia a dia. És normal cometre errors, però va haver-hi un moment en què Bartomeu va perdre el sentit de quina era la realitat del club. Ell, a si mateix, s'explicava una narrativa que realment no reflectia el que estava passant.
És un avís a navegants.
— Els fets que recullo al llibre no haurien de tornar a passar més, i haurien de ser una lliçó de cara al futur per al club. Tal com hem après amb Bartomeu, Laporta no pot anar reduint el seu nucli i ha de tenir algú que li digui el que no funciona. Que sigui crític i aixequi el braç quan les coses no es facin bé. Amb presidents personalistes i presidencialistes es pot perdre una mica el sentit de què és necessari. Si vols que el Barça sigui un referent al món, has de tenir els millors en cada departament, i això hauria de ser l'exigible per un president del Barça.
Quin paper tenia Jaume Masferrer?
— És una persona clau per entendre el mandat de Bartomeu. És una persona molt influent en la presa de decisions i coneixia tot el que pensava Bartomeu, tots els seus plans i decisions passaven per ell. A vegades es pinta Masferrer com algú que mou els fils i que Bartomeu simplement es deixa portar. Aquesta és una lectura molt còmoda i que ajuda a justificar i relativitzar la responsabilitat de Bartomeu en el que va decidir com a president. Jo no hi estic d'acord. Crec que l'expresident és responsable de les decisions que va prendre i crec que a Masferrer se li ha de donar un paper paral·lel. Bartomeu va triar Masferrer i li va donar el càrrec, primer extraoficialment i després oficialment, i va anar a cegues amb ell. El màxim responsable de tot és Bartomeu.
¿Aquestes decisions que deixen el club contra les cordes estan fetes des de la mala fe o per incompetència?
— Hi ha una mica d'incompetència. Hi ha conductes negligents que em costa d'entendre si responen simplement a certa mediocritat o si hi ha alguna cosa més. Crec que Bartomeu era un president una mica covard i que tenia por del vestidor. Sempre volia tenir contents els jugadors i va ser víctima d'això. Els jugadors se'n van aprofitar, tot s'ha de dir. Hi ha una manca de no saber afrontar situacions complexes i d'actuar moltes vegades de manera reactiva i preventiva per por. Bartomeu és un president que arriba al poder perquè es guanya el triplet, i al vestidor això ho saben. Hi ha com una mena de deute, i això condiciona tot el mandat. Hi ha sempre una relació molt estranya entre la llotja i el vestidor. A més, Bartomeu era un president que durant el mandat va anar deixant de fiar-se dels seus companys de directiva: els ocultava informació, amagava decisions que prenia, s'inventava circuits d'aprovació paral·lels per poder fer el que creia que era més convenient sense que els seus companys de junta se n'assabentessin.
¿Fins a quin punt un president del Barça pot estar supeditat a les pressions del vestidor o actuar de cara a la galeria?
— Automàticament penso en Laporta. Pot tenir defectes, que els té com tothom, però per contrast és un president amb capacitat de lideratge, que agafa el toro per les banyes, que comunicativament dona una imatge de tenir la situació controlada... Després la pot tenir controlada o no, però com a mínim la imatge que transmet és de control. També em fa l'efecte que en situacions d'anar al cos a cos té més capacitat de resoldre moments complexos a què ha de fer-se fort o imposar el que és el millor en aquell moment per al Barça, cosa que a Bartomeu li faltava aquest sentit de club. Bartomeu era un supervivent i feia el que fos per sobreviure. Això explica d'alguna manera la seva relació amb el vestidor i la seva manera d'allargar-se en el poder.
¿La taca més fosca del mandat de Bartomeu és el Barçagate? O n'hi ha de pitjors?
— No sé si és el pitjor capítol, però sí que és el que ho resumeix tot. Té tots els ingredients que defineixen la gestió de Bartomeu: els circuits paral·lels amagant informació als companys de directiva, als socis i al club en general. La por al què diran i el control de què diran, ja que hi ha manipulació del debat i de quines són les tendències d'opinió sobre el que passa al club. Por també a l'oposició, a la crítica, als comentaris que puguin venir des del mateix vestidor... Quan analitzes el Barçagate i estudies la trama, qui està investigat i a qui han detingut, veus perfectament quin és el nucli dur de Bartomeu: Jaume Masferrer, Gómez Ponti i Òscar Grau. Operaven de forma independent a la resta de l'aparell dirigent del club. El Barçagate és el més mediàtic, però la gestió de l'Espai Barça... déu-n'hi-do. Era el gran objectiu del mandat de Bartomeu, ell considerava que seria el seu gran llegat com a president i aquí estem. Amb l'Espai Barça també es van cometre irregularitats. En el llibre hi ha un recull de persones que van treballar en aquest departament i expliquen que no es van calcular bé els pressupostos, que econòmicament no es prenien les decisions adequades i que el club ho sabia però va mirar cap a una altra banda. El modus operandi del Barçagate, d'alguna manera, també es va traslladar a l'Espai Barça.