I a sobre haurem d'aplaudir

El pitjor no és que el Barça estigui a les portes d'un altre rush final agònic relacionat amb el fair play financer. Al cap i a la fi, des que Joan Laporta va guanyar les eleccions del març del 2021 i va fer-se un club a mida, el barcelonisme ja s'ha acostumat a les corredisses per inscriure jugadors a la Lliga. N'ha vist de tots els colors. Des de les cèlebres palanques del 2022 fins als avals amb diners de la directiva, passant per l'ensarronada de Barça Vision, la puntada al cul a Gündogan i les lesions severes –Christensen i Araujo– convertides en oportunitat. Només va faltar el remei per a les llàgrimes de Messi.

El pitjor no és que Dani Olmo, sens dubte un dels millors migcampistes d'Europa, no sàpiga al 100% si podrà continuar jugant al Barça. Ja va haver d'armar-se de paciència a l'estiu, quan després del seu traspàs milionari va haver d'esperar dues jornades per debutar a les ordres de Hansi Flick. Tampoc el més greu és que Pau Víctor, amb un sou modest amb relació al dels seus companys de vestidor, estigui en el mateix purgatori per culpa de l'escapisme que regna als despatxos blaugranes, on s'estila que la teulada es construeixi molt abans que els fonaments. Total, si el davanter santcugatenc ara no entra, el cediran perquè es foguegi. Cap problema. Està tot controlat. Res que Laporta no hagi previst.

El pitjor no és que el Barça visqui permanentment per sobre del límit salarial tot i que el discurs oficial insisteixi a dir que el malalt està salvat i que els sous esportius estan normalitzats. Segons les dades que la Lliga va aportar dilluns passat al jutge, el club està excedit en 157 milions, la qual cosa xoca força amb els 60 milions que, segons Laporta, es necessiten per retornar a la regla de l'1:1, que és la que permet operar amb normalitat, sense penyores, en el mercat de fitxatges. Arribats a aquest punt, ja no cola disparar contra l'òrgan regulador que presideix l'ínclit Javier Tebas, que ja s'ha posat de perfil en altres ocasions, provocant fins i tot les queixes d'altres clubs. Que ens moqui la mama després que ni la justícia ens doni la cautelar.

El pitjor de tot aquest pollastre no és que Laporta el solucioni venent més joies de la iaia –seients vip del futur Camp Nou a inversors àrabs– o avalant amb els seus diners. El més greu és que a sobre li haurem de donar de les gràcies, com si això fos un triomf incontestable. Poc importarà que el Barça perdi encara més patrimoni o que el president posi ara de la seva butxaca, quan enfila el seu quart any de mandat, els milions que li mancaven per avalar abans de prendre possessió. Poc importarà que es governi la marca més universal de Catalunya com si fos una cadena d'ultramarins de Kansas City. Haurem de callar, aplaudir i desitjar que la pilota entri... fins al pròxim desgavell.