El hàmster i el Via Veneto
El relat del Barça és el d’un hàmster atrapat en una gàbia que no pot parar de girar dins la rodeta. No hi ha manera d’escapar-se’n perquè ningú li ha trobat una sortida en tots aquests mesos. La gran novetat és haver descartat CVC per enèsim cop amb els mateixos arguments que l’estiu passat. No ens ho hauríem pogut estalviar? Això sí: que no faltin els sopars d’incògnit al restaurant Via Veneto. Per què ser discrets quan pots fer creure a tothom que s’està coent alguna cosa? "Què es pot estar movent en un club que encara no ha fet els deures econòmics més bàsics?">, pot preguntar-se el lector. No ho espatlli, home: el que compta és que uns senyors van estar parlant de cromos mentre compartien un àpat més copiós –i car– del que tocaria un dimecres qualsevol. Haurien pogut convidar-hi el cineasta Barry Levinson, el director de La cortina de fum. Potser hauria pagat el compte.
Mentre ens entretenim amb noms com si això fos el conte de la lletera, el mes del tancament de l’exercici ja ha començat, tot va encaminat a mantenir l’entitat en pèrdues el 30 de juny i els compromissaris votaran d’aquí a una setmana dues operacions sense saber-ne les condicions exactes. Com si el mandat calamitós de Bartomeu no ens hagués ensenyat res, la distracció dels focs artificials funciona per evitar posar el focus en la gestió del president i la governança del club. Fa poc més d’una setmana, va passar d’estar disposat a signar l’acord amb Javier Tebas a voler-lo enviar a pastar fang en qüestió de 48 hores. Les explicacions del vicepresident Eduard Romeu per justificar el no definitiu haurien pogut ser diametralment oposades. És la gràcia de no tenir un pla establert, que t’has de deixar endur per les batzegades de Laporta. Un cop més, caldrà anar a correcuita.
El Barça necessita actuar amb encert perquè ja fa massa que juga amb foc. El risc de passar per decadències institucionals i esportives sostingudes com el Manchester United o el Milan es mastega com una realitat cada cop més palpable. Ho haurien de veure també els capitans, que, a banda de diferir part del que cobren en una motxilla de càrrega esgotadora, s’han gratat poc la butxaca. Això sí: des dels despatxos hi haurien d’haver anat amb previsió i de cara, perquè ara el resultat és una pel·lícula repetida. Ja vam viure-ho amb l’anterior president: a Busquets i companyia no els ha agradat assabentar-se per la premsa que Laporta vol que s’abaixin el sou. El hàmster no dona l’abast: comença a estar molt marejat.
