El Barça celebra 125 anys d'orgull amb un saqueig històric al Bernabéu (0-4)

Enviat especial a MadridPer molts anys, Barça. Per celebrar els 125 anys de vida, quin millor regal que conquerir el Santiago Bernabéu, el cau on s’amaga el gran rival. Quin equip que ha aixecat Flick en pocs mesos. Un equip descarat, amb aquell punt d’insolència dels joves amb talent, capaç de saquejar el Bernabéu tal com ho havien fet en el passat Cruyff, Guardiola o Messi. Quin equip, aquest. Amb ganes de cruspir-se el món i sense deixar-se espantar per ningú, s’anomeni Bayern o Madrid. Quatre gols als alemanys, quatre gols als madrilenys, en una setmana en què aquest equip ha demostrat que potser està fent les primeres passes d’una nova època. El millor regal d’aquest Barça va ser golejar a Madrid amb gols d’un Lewandowski acompanyat per un munt de jugadors de La Masia. Un equip amb nois que marquen un gol i mostren els ferros que porten a la boca, com Lamine Yamal.

La posada en escena era difícil de millorar, de fet. L’equip més car del món, amb jugadors reclutats a tots els racons del planeta, contra un grup de nois joves. El Bernabéu no era el lloc per renunciar a les seves idees, i Flick ho tenia clar. Si jugant amb nois de la casa i la defensa molt alta el Barça era líder i havia derrotat el Bayern, així calia jugar a Madrid. Si es perdia, seria una bona lliçó per seguir millorant. Si es guanyava, seria un dia de glòria. El Madrid, més que mai, semblava una gran multinacional plena de genis fitxats a cop de talonari. Però sense cap madrileny i amb un sol espanyol, Lucas. En canvi, el Barça, 125 anys després d’aquell anunci de Hans Gamper en què buscava amics per jugar, segueix sent el Barça de sempre. Amb nois del Maresme, el Baix Montseny, el Gironès, Alacant i Andalusia que s’han format a La Masia plegats i sortint a jugar al Bernabéu amb una sola idea: atacar. Tant se val d’on venim, si es defensa un estil. Si es juga amb solidaritat. Flick, treballador modest, sense reclamar titulars, ha entès com és el Barça i va fent camí, aportant idees i respectant el passat. Així es construeix un nou futur.

Ara, tal com va passar contra el Bayern, durant la primera part va tocar patir, ja que aquest equip encara està creixent. Flick no porta ni mig any a Barcelona, recordem-ho. Convertint el clàssic en un esport de risc, en una mena de ruleta russa, el Barça va anar fent caure al parany del fora de joc les grans estrelles a sou de Florentino. A la mitja hora de joc, de fet, Mabppé va celebrar el primer gol, però quan el Bernabéu feia festa el VAR va detectar-li un fora de joc. Quan Vinícius va trencar-lo en dues ocasions, no va tenir la punteria afina. En una altra ocasió, Iñaki Peña va fer una aturada meravellosa a Bellingham, tot i que l’anglès estava en fora de joc. El Barça tenia la pilota, el Madrid les ocasions. Un guió vist mil cops.

A l’equip blaugrana no li sortien les coses, imprecís en atac tot i els detalls d’un Pedri a qui van cosir a puntades. Tchouaméni, de fet, va trepitjar per darrere el canari amb els tacs. Una d’aquelles faltes que deixen marca i que més d’un cop han acabat amb l’àrbitre revisant l’acció al VAR. No va passar res, en aquest cas. A prop, Marc Casadó es barallava amb Vini, que va acabar aconseguint que li ensenyessin la groga al jove migcampista, que potser anava una mica accelerat però no es deixava intimidar. Però el partit es jugava com li interessava al Madrid. Un munt d’interrupcions, de faltes, de gent rodolant per terra i de pèrdues de pilota del Barça que acabaven amb canvis de joc ràpid del Madrid, buscant sorprendre la defensa blaugrana. Però la major part dels cops, els quatre defenses catalans anaven més ben coordinats que un rellotge suís. Es mantenien en línia, disciplinats com una desfilada militar a la plaça Roja de Moscou. Aguantaven la temptació de fer un pas enrere. Tot el contrari, el feien endavant, com Cubarsí en el gol anul·lat a Mbappé, fent caure en el parany els madridistes, que marxaven al descans emprenyats. Havien xutat més però no havien aconseguit res, i havien caigut set cops en fora de joc en tot just 25 minuts. 

Lamine no falta a la festa

Flick, però, sabia que calia moure alguna peça per no prendre mal. Al descans, va cridar De Jong, que va entrar per Fermín. Amb el canvi, Pedri podia jugar més endavant, on li agrada. I el Barça va començar a cuidar millor la pilota. El partit canviava i el Bernabéu ho sabia, nerviós. Algun xiulet va escapar-se, la cella d’Ancelotti va pujar preocupada, i Lewandowski va aparèixer. Durant la primera part, havia estat desconnectat del joc, però ara el partit es jugava tal com volia ell. I en tres minuts èpics va clavar dos mastegots al Madrid. Primer, amb assistència d’un Casadó que no té por de res. Després va elevar-se, majestuós, per rematar de cap una centrada de Balde. El Madrid, com el drac de Sant Jordi, jeia als peus del Barça.

Ancelotti va fer canvis, però no se’n va sortir. Quan Mbappé va quedar-se sol davant d'Iñaki Peña, el porter d’Alacant el va deixar amb un pam de nas i es va reivindicar. Lewandowski, de fet, va perdonar dos cops el tercer, ja acompanyat per Dani Olmo, que va entrar molt endollat. Va ser Lamine Yamal, el rostre que simbolitza una nova era, qui va fer el 0-3 fent brillar la seva làmpara màgica. I Raphinha, cada cop més estimat pel barcelonisme, es va inventar una vaselina preciosa per fer el 0-4 que va enviar molts socis del Madrid cap a casa abans d'hora. El Bernabéu, que s’ha quedat sense concerts, també va quedar-se mut. Només se sentia la lletra d'Espinàs d'El cant del Barça i l’alegria d’un equip que il·lusiona. Quin regal d’aniversari, per celebrar 125 anys d’ordre i aventura. Un 0-4 per recordar tant com el 0-5 amb Cruyff o el 2-6 amb Guardiola. La Masia gairebé mai falla i el Barça sempre torna. I de quina forma, amb un triomf que destinat a donar la volta al món. Jugant com els àngels, amb la mirada viva dels nens.