El Barça es consola amb una segona posició que no tapa les esquerdes del club (3-0)

BarcelonaJa és ben trist haver de celebrar una segona posició. La temporada que havia de servir per iniciar una nova era i afegir copes al museu acaba amb una segona posició que serveix per no fer més gran la ferida d’un Barça que es dessagna. Massa fronts oberts per acabar una temporada llarga com un dia sense pa, dura com travessar un desert sense aigua. Contra el Rayo Vallecano el Barça va certificar que jugarà la temporada vinent la Supercopa d’Espanya i que el Girona no el superarà a la classificació. Trist consol per a un club que malviu econòmicament, amb dubtes sobre la gestió, sense saber què passarà a la banqueta amb Xavi i quins jugadors podran arribar. En espera de l'última jornada, amb un viatge al camp d’un Sevilla que competeix amb el Barça en com no s’han de gestionar les coses, la temporada sembla acabada. Ningú sap què pot passar ara en un club volcànic com aquest.

Un club que ha rebut tants cops que ni la massa social sembla tenir ganes de protestar. L'últim partit de la temporada a Montjuïc es va jugar de nou amb un ambient més propi de Port Aventura que no pas d’un club de futbol de primer nivell. Alguns mocadors, alguns crits de “Barça sí, Laporta no”, alguns que no hi estaven d’acord i poca cosa més. No fa tant, les graderies haurien vist un debat sobre la gestió del president, amb alguns aplaudint i d'altres xiulant, però ara mateix els socis que s’expressen semblen actors a qui els turistes fan fotos, com si fossin una atracció més. La major part de la gent que puja a l’Olímpic Lluís Companys no hi tornaran, són de vacances. I la major part dels socis no hi volen tornar, a Montjuïc. Volen tornar al Camp Nou i que s’acabi tot aquest infern, que el Barça deixi de patir. Sembla que encara va per llarg, però.

Contra el Rayo Vallecano el Barça no va fallar. De nou, no va ser una gran actuació, però amb serveis mínims l’equip ja enllesteix l’expedient. Una bona centrada de Lamine Yamal, sempre actiu, va permetre a Robert Lewandowski marcar un gol que es podria mostrar a tots els joves que vulguin ser davanters: com posar el cos, com baixar la pilota amb el pit i com xutar. El Rayo, que amb un punt se salvava, tampoc va forçar gaire, ja que els resultats que li arribaven significaven que perdent ja estava salvat. En una tarda de diumenge com les d’abans, amb els telèfons substituint els vells transistors, el partit de Barcelona va ser prou secundari i només va animar-se al final, quan Pedri va entrar i va marcar dos golets. D'altres camps arribaven notícies de clubs que intenten no baixar, de Sorloth marcant un munt de gols contra el Madrid i del Girona lluitant per acabar la temporada com més amunt millor a Mestalla. Però a Barcelona poca cosa.

El Rayo va aprofitar la indolència blaugrana per gaudir d’alguna ocasió, especialment una de Pathé Ciss després d’una bona jugada, però sempre feia la sensació que seria el Barça qui marcaria, en cas de posar-hi una marxa més. Raphinha, que tornava a la titularitat, ho va intentar un parell de cops i Lamine també. Poca cosa més. La primera part, amb un ritme baix i aquell sol agradable dels caps de setmana de primavera en què s’anuncia l’arribada de l’estiu, convidava a tancar els ulls i fer una migdiada. Xavi, que sabia que tothom el mirava per intentar-li trobar a la cara alguna pista sobre el seu futur, va intentar millorar l’equip fent entrar Christensen per Sergi Roberto al descans, però el ritme va seguir sent baix. Si el Cadis no marcava, el Rayo tampoc tenia ganes d’arriscar-se gaire. Cancelo, amb un gol que no va pujar al marcador per falta prèvia, i Raphinha ho intentaven, però el partit no era res de l’altre món. La sentència va arribar a 19 minuts per al final, amb un xut sec de Pedri després d'una bona jugada de João Félix, que havia entrat a la segona part. Pedri, que ha viscut un any molt dur, va aprofitar que el Rayo ja tirava la tovallola per fer el tercer poc després de guanyar l'esquena dels centrals.

L'últim partit a casa va venir a ser una bona metàfora de l’estat anímic d’un Barça moix. Un club on ara mateix costa engrescar-se quan es parla de l’equip masculí, convertit en l’extrem oposat del femení. El partit va anar encaminant-se cap al final sense emoció, amb certa tristesa, com quan quedes amb la teva parella i ja has decidit que la relació s’acaba. Una temporada de cors trencats, de divorci sentimental amb girs de guió entre el president i l’entrenador. I amb una segona posició estranya, ja que la xifra de punts és molt bona però fa mesos que se sabia que l’equip no podria seguir el ritme del Madrid. El Barça acabarà segon, però més infeliç que el Girona, tercer. L'últim partit a casa d’una temporada que havia de servir per gaudir va acabar amb una golejada sense gaire història, una mica de debat a la graderia, moltes selfies i, especialment, fredor. Molta fredor.