"Vaig guardar les dues primeres Champions, la tercera la va voler el Pep"

BarcelonaTrenta anys. Aquest divendres farà tres dècades que el Barça, de la mà del Dream Team i de Johan Cruyff, va aixecar d'una vegada per totes la primera Copa d'Europa de la història del club. Es curaven les ferides de les finals perdudes amb anterioritat. Es deixaven endarrere els complexos. El Barça era campió d'Europa. I ho va aconseguir amb un gol icònic de Ronald Koeman. "Koeman, toca Stòitxkov, para Bakero, pica Koeman...", narraria Joaquim Maria Puyal. Els instants previs a l'èxtasi. Un gol que canviaria la idiosincràsia del club. Un gol improvisat en aquell mateix moment. "La falta no estava preparada", recordava aquest dilluns Hristo Stòitxkov en un acte organitzat pels Amics de Johan. "En l’últim entrenament vam llançar faltes. Però era indirecta i vam parlar sobre què fer. Si hagués de repetir-la, potser xutaria en una altra direcció", confessava, per la seva banda, el mateix Koeman.

Un gol fantàstic que quedaria instal·lat per sempre més en la retina dels aficionats del Barça i que va néixer fruit de la improvisació. Molts jugadors han explicat que no van passar-ho bé durant el partit: els fantasmes de la final perduda a Sevilla planaven en l'ambient. "Quan vaig arribar a Barcelona només es parlava de la final de Sevilla. Wembley ho va canviar tot", explicava Txiki Begiristain. "És cert que hi havia un punt d'incertesa, però no parlaria de pressió, sinó més aviat de concentració. Cada jugador sabia molt bé què havia de fer i tots anaven a l'una. Hi havia el convenciment que s'havia de guanyar aquesta Copa d'Europa. Només cal mirar les cares dels jugadors quan surten al camp", recorda en conversa amb l'ARA Carles Naval, que fa 35 anys que és el delegat del primer equip del Barça.

Naval ha viscut de primera mà les cinc Champions que ha guanyat l'entitat blaugrana. "Jo no les he guanyat, que no jugava", bromeja, però se sent partícip d'uns èxits corals. Michael Laudrup va explicar que l'equip que va guanyar la final de Wembley el 1992 no és el millor que ha tingut el Barça, però sí "el més especial", pel fet d'haver sigut els primers a aconseguir-ho. "Va ser la plantilla que va trencar el gel i que va treure aquest pes de sobre al club. Si després repasses totes les plantilles, n'hi ha hagut de molt bones, però no van tenir la mateixa repercussió. A més, van ser un grup de jugadors que van estar quatre anys junts, amb pocs retocs en l'equip cada any", afegeix Naval. La convivència d'aquell vestidor també va ser un dels principals pilars: "Johan s'interessava molt per la vida personal dels jugadors. Et podia convidar a sopar el dia anterior a casa seva, però si l'endemà t'havia de renyar a l'entrenament, doncs ho feia. Tenia aquesta ascendència sobre l'equip. Els jugadors també van fer amistats, a vegades potser anaven quatre o cinc a fer un vermut després de l'entrenament i se n'hi acabaven sumant d'altres".

La primera Copa d'Europa va ser celebrada en un hotel als afores de Londres i, per por que li passés alguna cosa –"no es pot quedar aquí, no sé si demà la trobarem", es va dir–, Naval es va endur el trofeu a la seva habitació, el va deixar en un sofà i després va tornar a la festa. Un ritual similar va seguir després de la Champions de París. En canvi, després de la final de Roma del 2009, el trofeu va tenir un nou guardià per custodiar-la. "Quan tornàvem de la celebració cap a l'hotel, a l'autocar, el Pep em va dir: «Escolta, Carles, et fa res si me l'enduc jo, la copa?» Li vaig dir que cap problema, però que no s'oblidés de baixar-la l'endemà!", recorda el delegat blaugrana. Amb la quarta i la cinquena Champions, el seu resguard ja va anar a càrrec de l'equip de seguretat del club.

Els temps canvien i Naval ha vist passar moltes generacions de futbolistes del Barça. "Les coses han canviat. Abans un jugador et podia preguntar per quina zona de la ciutat anar a viure o et demanava que l'ajudessis en això o allò. Ara, en canvi, cada jugador que arriba nou ja ve molt preparat. Sap on vol viure i els acompanya molta gent, entre representants, equip de comunicació, cuiner, nutricionista, etc. Però jo procuro que no els falti de res i donar-los un cop de mà si ho necessiten, sense interferir en la seva manera de fer", explica Naval. "Abans per convocar un jugador havies de trucar-li al telèfon fix i, si no et contestava, anar a buscar-lo. Ara dic al capità que faci un missatge al xat dels jugadors".

"Vaig viure amb molta tristor la marxa de Messi"

Carles Naval porta més de 30 anys al costat dels jugadors i entrenadors. La seva recepta és fàcil: "Procuro tractar-los a tots de la mateixa manera, sigui un jugador top o un que acaba de pujar del planter. No marco diferències entre uns i altres. Les diferències d'estatus econòmic que hi puguin haver entre ells tampoc es noten en el dia a dia d'un vestidor". De tot aquest temps, Naval s'emporta una pila d'amics i també comiats complicats. Com el de Pep Guardiola: "Tinc bon record de tots els entrenadors. Però és cert que d'entrada el tracte amb un entrenador que ja vas tenir de jugador és més pròxim. A nivell personal ho vaig viure com una putada, però vaig entendre que ell havia decidit marxar i que havia d'acceptar-ho i respectar-ho".

El comiat sonat més recent del Barça va ser la marxa a contracor de Messi. "Ho vaig viure amb molta tristor. Des que va venir a Barcelona i va iniciar la seva trajectòria al primer equip vam estar junts, per dir-ho d'alguna manera. Però la vida en el futbol té aquestes coses, va tocar acceptar-ho i tirar endavant", conclou Naval. Respecte al present més immediat del Barça, el delegat es defineix com a "optimista de mena" i destaca "el compromís del vestidor per deixar enrere uns anys complicats i fer les coses bé". Malgrat complir 67 anys aquest octubre, ell seguirà al costat del vestidor: "Els anys pesen, és llei de vida, però encara tinc corda".