Barça-Madrid en un escenari exòtic i grotesc, en el títol menys important dels que pot guanyar un equip de Primera. Barça-Madrid al gener, quan la tradició diu que no es juguen finals, en un mes aliè als drames esportius. Barça-Madrid amb molt per guanyar, sobretot per a un Barça ple de dubtes, que alguns dies fa que ens preguntem si va ser campió l’any passat, si viu de veritat l’any 2 des de l’arribada de Xavi.
Existeix una càbala que potser el lector desconeix. Els equips campions són els que poden enllaçar cinc partits seguits guanyant. El Barça no aconsegueix aquesta fita des de l’inici de temporada, quan semblava que volia volar. Després van venir les misèries. I ara, amb no poques agonies, sumem quatre victòries en fila índia: Almeria, Barbastre, Las Palmas i Osasuna. Ja ho veuen, aquest cinquè valdria un trofeu i recarregaria la confiança d’un vestidor que ha normalitzat empats i derrotes.
Hi ha més intangibles que podem guanyar a la remota península Aràbiga, bressol de cap futbol. Per exemple, autoestima en un equip que jugarà sense Ter Stegen ni Raphinha i, com és habitual, amb un sorprenent nombre d’adolescents i postadolescents. També, com passarà per sempre més, amb un Pedri que quan no està lesionat està convalescent. I jugarà amb un Lewandowski que no sap a quantes galàxies del seu millor moment es troba, amb un João tan meravellós com indolent, amb un Ferran que mai acaba de semblar un jugador de nivell Barça. Ho farà amb una línia de defenses que a cada partit ens dona nous i inversemblants disgustos. Si amb tot plegat guanyes el colíder de la Lliga, potser és que convé somiar.
I per les immutables lleis que uneixen herois i malvats, la injecció de moral del Barça seria un pou de dubtes a Madrid. No guanyar un Barça que arriba com arriba seria un cop dur per a l’equip de Bellingham. Qui sap si una derrota televisada a tot el món i amb un títol oficial en joc podria recordar a l’equip blanc que jugar, tampoc no juguen a gaire res. Per mirar-se al mirall i descobrir que li falten Courtois, Militão i Alaba, que Vinícius està lluny de l’estrella sideral de la 2022-23 i que al mig camp hi té una curiosa barreja de quàdriceps vigorèxics i talent revellit. Ai, els dubtes, aquest verí corrosiu.
Hi ha un últim aspecte que ens convindria molt en una victòria en el partit dels partits: reviscolaria els clams sobre Negreira i els deliris conspiratius que venen del Bernabéu. I com més insisteix en això, més ens agrada la cara que se li posa al club de Florentino Pérez.