BarcelonaLa setmana dels triomfs simbòlics contra el Bayern i el Madrid va meravellar tothom i va fer volar la imaginació urgent de molts culers amb ganes de certificar el famós “hem tornat” prematur de Laporta, proclamat fa gairebé tres anys. Després del desencís final amb Xavi, Hansi Flick s’erigia en el nou heroi nacional i esclatava l’enamorament col·lectiu amb l’alemany. Sorprenia la rapidesa amb què el vestidor havia entès el seu ideari atrevit de pressió alta, defensa avançada i atac exuberant. Però es va passar d’aquell realisme màgic als dubtes del shit november i del Benito Villamarín. Era com si s'haguessin desdibuixat els conceptes, com si Flick li estigués perdent el pols a l’equip. Per això una victòria de prestigi com la de Dortmund és tan important i pot convertir-se en un punt de gir clau en el guió de la temporada.
Al Westfalenstadion, els jugadors estaven alliberats perquè havien sabut reconnectar amb el millor de si mateixos en el moment que més ho necessitaven. La primera part va ser una lliçó de maduresa que partia de la banqueta, amb la instrucció clara de no precipitar-se, de mantenir el control, de tenir cura de la pilota, d’escollir bé com i quan atacar, de ser més intel·ligents que les darreres setmanes. Va faltar el gol, però el que va passar era molt més important que el resultat del descans: havien aconseguit l’excel·lent en l’exercici d’aprenentatge que els havia proposat Flick en un escenari majúscul. Els minuts en què Casadó i Pedri van aprofundir en la seva jerarquia al mig del camp i van decidir el tempo del partit van ser minuts que es van guanyar d’evolució cap a una millor versió de l’equip a llarg termini. La pressa de Raphinha, encara que ens agradi, no pot governar el camí.
De pressa, ja n’hem tingut prou. Des dels desastres europeus d’Anfield i Lisboa, i el posterior adeu de Messi, ja amb Laporta a la presidència, la institució ha estat intentant retrobar-se a si mateixa amb el focus posat en un equip que s’estava reconstruint des de la feblesa més extrema. Sovint no s’ha entès bé el context econòmic i el relleu impossible d’una generació única. Que el missatge de Flick arribi més enllà de la gespa: escoltem-lo quan ens parla de la joventut de la plantilla i del seu creixement. Que el desig de tornar a veure un capità del Barça aixecant la Champions deu anys després, no converteixi els bons moments en frustracions. No ho espatllem: aprenguem del passat i deixem que el mestre Flick continuï educant la classe que lidera Lamine Yamal.