Primer gran disgust amb Lamine Yamal

El mal ens ve de la NBA: qualsevol acció de mèrit comporta la celebració menys joiosa que un pugui imaginar. Rictus durs, fosques paraulotes, mirades desafiadores. Norman Mailer ho explicava així: “Un home pobre i sense educació no té res més que aquesta força. Fins al punt que vivia dins seu, estava ple de capital, de capital d’ego, i això és el que posseïa. Aquest era el capitalisme dels americans negres pobres mirant d’acumular l’única riquesa a què podien aspirar”. La traducció és lliure, com ho eren els futbolistes a l’hora de decidir si abraçaven aquell relat adolescent de l’empipament i la reivindicació. I ho van fer.

Va ser així que les celebracions dels gols es van convertir en un catàleg d’agressivitat, insults i vanitat. 

Aquest llarg pròleg arriba per explicar el meu primer disgust amb Lamine. El golàs a França va fer embogir la perla blaugrana, que ho va celebrar amb els suplents, amb aquell irresistible somriure amb ortodòncia. Però aleshores, alguna cosa es va tòrcer. “¡Habla ahora!”, va cridar el jove prodigi, fent amb les mans el gest que es dedica als bocamolls. 

Les paraules de Lamine anaven adreçades a Adrien Rabiot, migcampista francès a qui havia driblat un segon abans de posar la pilota a l’escaire. Per què un nen de 16 anys deia això a un jugador amb qui no havia tingut cap topada durant el partit? Perquè en la roda de premsa al migcampista francès se li havia preguntat sobre Lamine. Li va dedicar diversos elogis, però diversos mitjans van retallar la seva resposta per convertir-la en una crítica: “Si Lamine vol jugar una final, ha de demostrar molt més del que ha fet”. 

Per què la premsa va manipular un discurs de fair-play? Potser és que ven més la guerra, l’Aquil·les contra Hèctor, el gueto contra la burgesia. Tot plegat ens ajuda a entendre les imatges dels futbolistes de l'Uruguai enfilant-se a les graderies a intercanviar cops de puny amb aficionats colombians. 

L’insult i la deshumanització del rival és un estímul tan efectiu com infame, i faríem bé de frenar aquesta espiral de toxicitat. Si no ens en sortim, almenys mantinguem-ne al marge els nens. I si tampoc ens en sortim, almenys mantinguem-ne al marge Lamine.