El Girona burxa en les ferides del Barça i torna a ser el líder de Primera Divisió

BarcelonaEl Girona de Míchel Sánchez torna a ser el líder. Ho és en solitari. Per davant del Reial Madrid i, esclar, del Barça. Així: el Girona de Míchel. Perquè és un equip d’autor, esculpit meticulosament pel seu entrenador i rematat a la gespa per un grup de jugadors que estan meravellant amb el seu bon joc. Contra el Barça, aquell equip que un dia va arribar a ser el rei d’Europa perquè practicava un futbol excels, el Girona va ser millor i, sobretot, molt més contundent (2-4). Els gironins estan escrivint un relat preciós. En la seva enèsima exhibició van burxar en les ferides d’un Barça que cau de nou a la quarta posició.

Míchel va acabar el partit emocionat, plorant damunt la gespa de l’Estadi Lluís Companys. I això que la pel·lícula hauria pogut començar de forma ben diferent. Els de Xavi van saltar millor a la gespa, dient-li al Girona que la pilota seria blaugrana, i les primeres aproximacions van anar a càrrec de Lewandowski, Raphinha, Pedri i companyia. El Barça estava intens, i durant els primers minuts va semblar que ensenyava la mateixa bona cara que en el triomf contra l’Atlètic. Però en el primer desajust en la pressió, el Girona no va perdonar. Un desplaçament des de la defensa a terra de ningú –com es troba a faltar Iñigo Martínez– va acabar amb la pilota als peus de Couto, que, tot sol davant un despistat João Félix, va servir una passada en llarg que un Christensen massa tou no va rebutjar. En un tres i no res la connexió ucraïnesa Tsygankov-Dobvyk va fabricar el primer gol. 

Com en el dia del Porto, el Barça va treure l’orgull per reaccionar de pressa, i Lewandowski va empatar de cap a la sortida d’un córner. Aquesta és una de les baules més febles del Girona, que ja ha encaixat un bon grapat de gols així. L’empat va esperonar els blaugranes. Després d’una combinació deliciosa entre Félix i Cancelo hauria pogut arribar el segon, però seria el Girona qui començaria a demostrar per què sap jugar com els àngels. Quan els de Míchel va entrar de ple en el partit van fer empetitir els blaugranes a base de bon futbol. Un grapat de jugadors fins no fa gaire desconeguts van desdibuixar estrelles de talla mundial. Tot plegat s’ho mirava Romeu a la banqueta, potser penedit d’haver canviat Girona per Barcelona. 

Xavi no podrà excusar la davallada del seu equip en un problema de mentalitat. Quan el Girona de Míchel es va espolsar del damunt el pànic escènic va començar a marejar el seu rival. Gündogan i De Jong perseguien ombres, i arribaven sempre tard: feixucs, lents... Ivan Martín conduïa lliure fins a la frontal i Miguel apareixia –ara per dins, ara per la banda– de forma indetectable. Abans de ser l’autor del gol que avançaria de nou els gironins a les portes del descans, el lateral havia tingut fins a dues rematades gairebé consecutives. A la primera, una mà felina d’Iñaki Peña va salvar els blaugranes. A la segona, va xutar una mica desviat. A la tercera, va destapar l’ampolla de cava: un golàs. 

Miguel Gutiérrez fa un recital contra el Barça

Miguel no és un lateral, encara que surti així al full d’alineacions que es reparteix abans dels partits. Miguel no té una posició. Damunt la gespa interpreta un rol, és el protagonista d’una falsa anarquia per aparèixer en diferents zones del flanc d’atac. El madrileny executa amb destresa un pla treballat a la perfecció pel seu entrenador i que contra el Barça va brodar. No és que els blaugranes abaixessin els braços, és que, simplement, el Girona jugava millor. Savinho, que s’havia passat gairebé tota la primera mitja hora sense olorar la pilota, en va tenir prou amb els darrers 15 minuts del primer temps per començar a ser protagonista. L’extrem brasiler treia de polleguera Kounde mentre que Dobvyk fixava els centrals. 

Araujo, que va acabar llançant la màscara protectora amb què havia començat per una fractura a la mandíbula, i Christensen no podien perdre de vista el voluminós ariet ucraïnès. Dovbyk no només remata, sinó que és un gran actiu: descarrega pilotes i jugar de cara. No acostuma a complicar-se la vida i ho fa tot més fàcil per al seu equip, una recepta que convindria que s’apliqués de tant en tant Lewandowski. El polonès, autor del primer gol, ho tornaria a intentar a la segona meitat, en què el Barça va sortir amb més fam que contundència. 

En el duel tàctic entre dos entrenadors que prediquen el futbol de posició, una màxima clàssica acabaria imposant-se: els gironins van acabar sent més contundents a les àrees. Valeri va firmar el tercer quan el Barça més atacava. Però ho feia amb xuts tous, amb imprecisió, i el Girona el va castigar. Si alguna cosa no se li pot retreure a l’equip de Xavi és que no va perdre la fe: Gündogan va fer el 2-3 en l’afegit. Lewandowski va desaprofitar tot just després un caramel de Lamine Yamal per empatar. Va ser un oasi en el desert. Perquè Stuani, amb el Barça esbojarrat, va rematar el marcador per dir-li a tot Europa que el compte de fades del Girona no s'ha acabat.