El Girona regna a Catalunya: esclafa el Barça i es classifica per a la Champions

GIRONANou minuts d'autèntica bogeria ho han canviat tot, a Montilivi, encès com una moto davant una nova mostra sobrenatural del seu Girona. Tremolava, la graderia, entre crits i abraçades. Entre càntics cap a Portu, autor de l'empat a dos en la primera pilota que ha tocat, beneficiat per un error de Sergi Roberto, que ha acabat demanant perdó als seus companys. El murcià ho ha estripat tot amb un gol, el quart, que encara ningú no sap com ha sigut, empalmant una volea al fons de la xarxa tan bèstia que ha enviat els gironins, directament, a la Lliga de Campions. Entremig de l'actuació del davanter, amb l'estadi sota una sensació d'adrenalina que prometia no acabar-se mai, Miguel, des del púlpit que ha construït l'equip blanc-i-vermell, en la millor temporada de la seva història, ha fet el tercer perquè la ciutat sencera, literalment, flotés. Aquesta serà la Lliga del Madrid, ja campió, però també serà la Lliga del Girona, que serà recordat eternament.

Una ciutat, Girona, que torna a situar-se per damunt del Barça en la classificació, segon amb un punt d'avantatge després que el seu equip de futbol tornés a passar-li per sobre i calqués el mateix resultat que a l'anada (4-2). Pocs minuts han passat de les 20 hores, que els de Míchel ja han tingut la Champions assegurada. Fins i tot l'himne ha sonat per megafonia, acabat el partit, mentre tothom celebrava una gesta impensable. La gent s'ha quedat força estona, a la graderia. N'hi havia per a això i per a molt més. Com s'ha aixecat el Girona malgrat tenir el duel coll amunt és un misteri. Perquè els blaugranes tenien el derbi més que controlat i, de fet, si no fos per Gazzaniga s'hauria acabat molt abans d'arribar al minut noranta. Però aquest Girona té coses indescriptibles. Té una màgia que cap altre Girona havia tingut. Per això ha fet la temporada que ha fet. Per això, tot i els debats estèrils d'altres anys per descobrir si era el segon o el tercer equip de Catalunya, ara mateix és el primer sense cap mena de discussió. Per al Barça, la derrota és un fracàs; la imatge, no. Simplement, contra aquest Girona no pot fer-hi res.

El duel català no ha defraudat gens ni mica. Ja des del principi, disputat amb una adrenalina a l'altura del que s'esperava. El Girona, sentint l'alè d'una afició que ha omplert Montilivi i s'ha quedat sense veu per fer-li saber que, si algú tenia dubtes, la ciutat té clar a qui dona suport. El Barça, pressionat i dolgut en l'orgull, perquè no vol que ningú no li faci ombra. Si algú ha arribat al minut cinc, s'ha perdut un parell de gols. Primer el de Christensen, indetectable per a la defensa local, inventant-se un xut des de la frontal col·locadíssim. Inevitable que al record gironí hi hagués el partit del Madrid al cap, que amb tantes expectatives que hi havia no va durar res. Però aquest Girona no ha tingut la sobreexcitació d'aquella tarda. Ha estat pacient, conscient que el derbi, a part del prestigi, era un premi en què només els de Xavi tenien coses a perdre. Una fantàstica jugada individual d'Iván Martín, que ha deixat per terra la cintura d'Araujo, que últimament sempre surt a la foto dels gols encaixats, ha permès a Dovbyk empatar tan sols servir de centre. També ha estat valent, el Girona. Va amb la seva identitat. L'ucraïnès referma un xic més el seu pitxitxi i s'enfila als vint gols davant d'un Lewandowski que només ha aparegut per fer el gol de penal, i ja en duu disset.

Els de Xavi, però, han fet mal als gironins amb la seva pròpia medicina: la pilota. La superioritat visitant al mig del camp ha provocat que els de Míchel es quedessin amb menys arguments que altres dies, fins que Portu ha aparegut i ha deixat el derbi català fet miques. S'hi jugava molt, el Barça, a Montilivi. I s'ha pres el partit molt seriosament, un fet que el Girona ha d'entendre com un elogi. En una temporada plena d'incerteses i sense títols en joc, hi ha molt més que el consol d'acabar segon i de viatjar a Aràbia a jugar la Supercopa i fer uns quants calés més. Hi ha la dignitat que no et trepitgi un equip petit del qual tothom parla com t'agradaria que parlessin de tu, de meravella. El 2-4 de Montjuïc tampoc no s'oblida fàcilment. Com el 4-2 d'avui no s'esborrarà en un parell de dies. El Barça no podia permetre's el luxe de tornar a passar noranta minuts plens de malsons. Però li ha tornat a passar i Xavi, més fràgil del que sembla, queda tocat.

Lamine no ho pot fer tot

Per això, aferrat a l'essència del joc i sent superior, el Barça ha tingut les millors oportunitats, un cop de cap a la fusta de Gundogan inclòs amb empat al marcador. Tanmateix, els gironins mai no han desconnectat del tot, protegint-se com podien i donant sentit a una idea que fa tres anys que Míchel desenvolupa. Perquè tot el que fa el Girona al terreny de joc té una raó. Seria impossible passar de Segona a la Champions d'una altra manera.

El partit ha estat ple de duels. El de Koundé, que no s'ho ha passat gens bé amb Savinho. El d'Araújo i Dovbyk, en què cada disputa s'ha interpretat com una petita guerra. I el de Miguel i Lamine Yamal, a qui la pilota obeeix d'una manera que no és normal. L'aura que desprèn és diferent de tot el que hi ha al damunt del terreny de joc, que no és poca cosa. Ha provocat el penal de l'1-2 en l'última jugada del primer temps, marcat per Lewandowski. I ha generat tot el que ha pogut per resoldre el partit, però no ho pot fer tot. Té setze anys, ja tindrà temps. Avui, i aquest any, de forma més que merescuda, li toca gaudir al Girona. Un equip cada cop menys petit que continua tenint un cor gegant.