Pierre-Emerick Aubameyang com a símptoma del que és el Barça actualment. El club blaugrana segueix sobrevivint a base de pegats, gangues i segones oportunitats. El nivell de devastació del Barça és tan gran que les operacions inversemblants s’han convertit en un habitual. I ja no per les hores intempestives i els girs inesperats de guió, sinó pel tipus de futbolista al qual s’ha acostumat a fitxar.
Abans que Mateu Alemany esgotés les opcions de millorar la plantilla amb els saldos que deixa el mercat, l’entitat catalana havia fitxat 26 futbolistes en 4 anys. La meitat pegats, jugadors que venen a intentar tapar les vergonyes de la política esportiva erràtica i equivocada de l’anterior junta i els problemes econòmics derivats. El Barça s’ha acostumat a intentar tapar forats i no construir projecte. I cada vegada amb menys diners a la caixa, optant per solucions d’emergència si es mira des del punt de vista del talent.
D’entre els 26 jugadors incorporats en 4 anys, només quatre podrien considerar-se titulars. Aquest és el drama. En quatre anys el Barça només ha pogut sumar quatre jugadors que podrien competir per formar part de l’onze inicial. En aquest mateix període, en canvi, el planter no ha cessat de sumar futbolistes per al primer equip. La Masia al rescat, malgrat que moltes vegades el jugador forà ha passat per davant. Ara mateix, Xavi compta amb 7 o 8 jugadors que han passat pel B i que són habituals de les convocatòries. I tres o quatre –si les lesions ho permeten– es podrien considerar titulars. Dades per posar context i remarcar que, tot i que no tot el que surt del planter funciona –Mingueza com a exemple–, massa cops es busca fora sense sentit.
Alemany i Laporta han fet el que han pogut aquest mercat. L’equip ha millorat, però el regust és amarg. Aubameyang no era la primera opció, i el Barça se l’haurà d’empassar un any i mig per compensar l’esforç econòmic que l’ex de l’Arsenal farà d’ara fins al juny. La sort és que aquesta hauria de ser l’última finestra de fitxatges en què el Barça mostri les seves misèries i limitacions. De cara a la temporada que ve les ràtios del fair play canviaran, donant aire a la direcció esportiva per poder intentar el fitxatge de futbolistes titulars –com és el cas de Ferran Torres— i acompanyar amb un crac que marqui les diferències la prometedora generació que s’està coent a foc ràpid al primer equip. Esperem que el CEO i l’estructura executiva facin la seva feina perquè el d’ahir sigui per fi l’últim dia de pegats i segones oportunitats.
