De galons i meritocràcia
Al marge de ser el fitxatge més car del Barça, les xifres salarials que afloren a l’hora de la cessió de Coutinho ens recorden la història de terror que ha sigut l’últim lustre blaugrana. Amb la sortida del brasiler, però, no només s’allibera llast econòmic, sinó també una llosa esportiva que no ha aportat res ni tan sols quan Koeman i Xavi van intentar recuperar-lo després de la cessió al Bayern. Una pèrdua de temps que no es pot repetir amb altres membres de la plantilla de poca transcendència i encara menys futur.
Un exemple: Xavi es va inventar Ferran Jutglà com a davanter centre d’emergència quan va perdre Memphis per lesió a mitjan desembre. Doncs ara que està a punt de reaparèixer, vull creure que serà l’holandès, que va anar de més a menys des que va aterrar al Camp Nou, qui haurà de demostrar que és més útil a l’equip que Jutglà. O que Abde. I amb això, esclar, no estic dient que Memphis no tingui més trajectòria i qualitat que dos nanos a qui ningú no esperava al primer equip i que tenen pocs partits al currículum, però sí que trobo imprescindible que es ponderi el rendiment per damunt dels galons.
En aquest sentit, Xavi va ser prou clar quan va anunciar que, un cop les alineacions deixin de sortir-li soles per culpa de les lesions i el covid, fomentarà la competència i la meritocràcia, i que serà el rendiment el que determinarà qui entra a l’onze. Si Busquets continua sent el millor migcentre de la plantilla al criteri de Xavi –i al meu, també–, cap problema perquè sigui intocable. Que Piqué ha fet un pas endavant metafòric i uns quants de literals sobre la gespa des de l’arribada de Xavi és una evidència que el manté com una peça fixa i que obligarà Èric, Araujo i companyia a remar molt per apartar-lo de l’eix de la defensa. I encara no hi ha ningú a la plantilla que millori les prestacions d’Alba al carril esquerre, de manera que és comprensible que Xavi hi confiï cegament. Però que sigui per elecció de l’entrenador i no per decret, un dels mals principals del quinquenni de descomposició del club.
Capítol a part mereix, per a mi, Dembélé, dotat de més talent que qualsevol altre davanter del Barça actual. Entenc que Xavi el necessiti per al present, però crec que el qüestionable compromís del francès amb el futur de l’equip i del club l’haurien de convertir en l’excepció a una norma que ha de tornar a ser sagrada: la del rendiment. Perquè haver tornat, com proclamen Laporta i Xavi, també vol dir que cap jugador no tornarà a estar per damunt del club.
