María Antonia Lizarraga: "Els futbolistes no només demanen pizza després dels partits"
Metgessa especialitzada en medicina de l'esport i excap de nutrició el FC Barcelona (2011-2023)
Santa Coloma de GramanetEl currículum de María Antonia Toña Lizarraga (Pamplona, 1962) fa patxoca. És llicenciada en medicina i cirurgia a la Universitat de Navarra i està especialitzada en medicina de l'educació física i l'esport i en nutrició i ciències dels aliments a la Universitat de Barcelona. Fa trenta anys que es dedica a la docència, la seva gran passió, tot i que la darrera dècada també va estar vinculada al FC Barcelona al capdavant de l'àrea de nutrició. Va entrar al Barça el 2011 de la mà del doctor Ramon Segura, el seu gran mentor, i al juny va decidir donar aquesta etapa per tancada perquè vol centrar-se a investigar sobre la fisiologia i la nutrició des d'una visió "més integral", que relaciona cos i ment. Continua vinculada, això sí, a la selecció espanyola absoluta de futbol.
Després de dotze anys tractant amb futbolistes de primer nivell, ara tornarà a centrar-se més en la docència i la investigació.
— La sort que he tingut tots aquests anys és que no m'he quedat amb la teoria. He vist on hi ha els problemes i les limitacions de cadascú... Una cosa és que un llibre et digui el que has de fer i l'altra la realitat de cada futbolista ¿D'on ve?, ¿quins costums té adquirits?, ¿dorm bé?, ¿està estressat? ¿té problemes de digestió? i moltes altres coses... Al final, penso que he après més jo dels futbolistes que no pas ells de mi.
Avui en dia el control de la nutrició en els futbolistes sembla innegociable. Com és fer-ho en un equip com el Barça?
— Soc metgessa i formava part dels serveis mèdics del club, però a l'àrea de nutrició sempre ens havien deixat certa llibertat. Parlava amb l'empresa que porta el càtering del club, per elaborar els menús, els pícnics en els viatges i tot plegat. I, sobretot, la relació amb els jugadors: preguntar-los què necessiten, si se'ls posa bé això o allò altre, si dormen bé... Són coses que fa vint anys no preguntàvem. Tampoc es parlava amb els jugadors sobre la seva digestió i ara sí.
I els futbolistes són disciplinats en la nutrició?
— Cada cop més. Si veus un company que està fent les coses bé o que rendeix millor que tu, vols saber què cal fer per millorar. Els més joves també es fixen en el que fan els veterans, que saben que han de cuidar l'alimentació si volen allargar la carrera. Si a un menjador hi poses un cartellet que digui: Aliments antiinflamatoris, Aliments beneficiosos per... Són coses que els futbolistes han anat sentint i que saben que els aniran bé. Menjar bé és l'avantsala de prevenir lesions. Per exemple, un liquat de color verd a base de verdures i fruita potser no sembla gaire desitjable a primer cop d'ull, però saben que és una cosa sana i, segons com juguis amb els ingredients, pot no ser desagradable al gust.
I què passa si un futbolista no vol menjar el que toca?
— Ells són els primers que saben que s'han de cuidar per rendir bé. Mira, quan acabes un partit, s'obre una finestra metabòlica de dues hores i, encara que sigui tard, és important menjar. Ajuda a rebaixar l'estrès de la competició. També perquè el cos ha fet un desgast important i demana recuperar-se. Però no tots els futbolistes volen menjar llavors... Potser perquè el partit no ha anat bé, potser perquè el jugador en qüestió pensa que no ha jugat bé i et diu que té l'estómac tancat... Però se'ls ha d'insistir que és un moment en què s'ha de menjar. Després del partit: una mica de fruita, alguna beguda o un batut recuperador... I, després, menjar alguna cosa sòlida. Sovint se'ls ha preparat algun àpat agradable d'acord amb els seus gustos, però no sempre els entra i no pots forçar ningú a menjar.
Millor menjar llavors que quan arriben a casa, doncs?
— Cal entendre el jugador i, sobretot, ser didàctic, explicar-li que li convé més menjar llavors i descansar quan arribi a casa, que no pas arribar a casa i menjar el que vulgui llavors, per molt que sigui sa. Ells mateixos també van veient el que els va bé i, al final, t'ho acaben demanant. Això passa, especialment, abans dels partits, en què et demanen el menú de partit: a alguns els va bé pasta, a uns altres arròs...
Què demanen els futbolistes després dels partits? Pizza, sushi... plaers mundans, vaja?
— Sí, pizza, menjar japonès... Però a veure, una pizza, si és casolana i cuides els ingredients que hi poses, és una bona pizza. Però els futbolistes no demanen només pizza després dels partits, eh? Busques fórmules per presentar menjar saludable de forma atractiva: entrepanets, sandvitxos, burritos... Enganyes una mica la vista... També funcionen molt els poke bowls amb pollastre, tonyina...
Portar un control de l'alimentació és impossible quan jugues lluny a les 21 h i després has de tornar a casa.
— Això t'altera tots els ritmes. I és normal que si hi ha entrenament l'endemà al matí, el jugador hi arribi cansat i pensant en la migdiada. Però això tampoc és nou per als futbolistes que juguen en equips com el Barça. Si ets professional, saps que en un màxim de 24 o 48 h recuperaràs el ritme normal.
També és important que l'entrenador es prengui la nutrició seriosament.
— És determinant. Al Barça, de tant en tant, fèiem xerrades. Els jugadors hi són per escoltar l'entrenador, que si també ve a la xerrada i està motivat en aquest aspecte ho perceben. És un factor més i hi voldran treballar per guanyar-se la confiança del tècnic. També influeix veure que l'entrenador comparteix els àpats amb els jugadors i que dona importància a l'alimentació. Els futbolistes també perceben si el tècnic té comunicació amb els metges i els nutricionistes i s'interessen per saber com estan en aquests aspectes.
Luis Enrique és un d'aquests.
— Estava molt motivat amb el tema. Tant al Barça com a la selecció espanyola. Ara, també Luis de la Fuente. A part, cada cop més són els mateixos futbolistes els que volen saber coses sobre el seu cos i com l'alimentació o el descans els afecta el rendiment. Quan volíem fer qualsevol estudi al Barça no hi havia problemes per trobar voluntaris. No ets tu qui està imposant, sinó que són ells qui són curiosos en aquests aspectes. Per exemple, quan estan lesionats també volen saber quins aliments els afavoriran la recuperació. Seguir pautes ajuda a rebaixar l'estrès i a assolir objectius.
Esmorzar i dinar o sopar junts abans i després dels entrenaments, tal com es fa ara amb Xavi, és important?
— Ajuda a seguir un control dels futbolistes i, sobretot, a fer pinya, i això també és molt important. He vist passar diversos entrenadors pel Barça. Al principi la dinàmica és d'esmorzar tots junts, així fas un àpat saludable, i també dinar. Però et pots trobar que hi hagi un moment en què els mateixos capitans et demanin una mica més de temps per estar amb les famílies... perquè et diuen que passen molt de temps amb l'equip i que també necessiten estar amb la seva gent per descansar... Tot és comprensible. El millor és trobar un terme mitjà.
I quan l'equip viatja, com es fa?
— Es preparen uns pícnics, segons els gustos dels jugadors. Avui hi ha grups de nutricionistes en diferents ciutats i et comuniques per saber on pots encarregar els àpats i demanes el que necessites. Sobretot, pensant que siguin coses agradables per ingerir després dels partits.
Com es controla el que mengen els jugadors a casa?
— Hi ha una comunicació amb el club. Alguns tenen cuiners particulars. De fet, hi ha fins i tot un mercat de xefs que han passat per equips de futbol o que han estat vinculats amb l'alimentació esportiva i saben què necessiten els esportistes.
I quan es torna de les vacances i s'ha de fer la pretemporada, cal arribar-hi en forma?
— No, això tampoc. Les vacances són per desconnectar i per relaxar-se i és normal que arribis havent perdut una mica de massa muscular o havent guanyat una mica de greix abdominal. És normal: no estàs amb l'estímul d'exercici que hi ha durant la competició. Tens la pretemporada per, en un parell o tres de setmanes, anar recuperant la forma. I sol ser així.