Les futbolistes afganeses que han tornat a començar a l'altra banda del món

Barcelona"Va anar tot molt ràpid. No vam aconseguir un lloc als vols cap a Qatar, així que va caldre fugir per terra. Va ser molt trist. Ens van recomanar cremar qualsevol prova de la nostra participació en partits de futbol, com les samarretes o xandalls, però algunes noies van córrer el risc d'amagar les botes" explica Sabreyah Nowrozi, la capitana de la selecció de futbol de l'Afganistan.

Des de fa unes setmanes, un grup de 130 persones resideixen en pensions i cases d'acollida a la ciutat anglesa de Leeds, pendents del seu futur. Són les jugadores de la selecció afganesa de futbol, així com alguns dels seus familiars, un grup de 10 entrenadors i altres dones vinculades al futbol femení a l'Afganistan. La més jove d’elles és una nena de 12 anys. Quan els talibans van prendre el control de tot el país, les dones que participaven en activitats esportives van patir pel seu futur. Si ja havien estat agredides quan els talibans eren a les muntanyes, què podia passar ara?

Algunes esportistes de diferents disciplines van poder enfilar-se a un vol del govern australià gràcies al suport del Comitè Olímpic Internacional. Dones que corrien el risc de ser perseguides per haver gaudit d'un paper important en l'esport femení afganès. Les que no van poder pujar als vols creuarien la frontera amb el Pakistan per terra les setmanes posteriors, després de més de 10 dies patint per la seva vida amagades a Kabul. Nowrozi, de la ciutat d’Herat, recorda com "quan va ser evident que calia fugir, havíem d'anar a Kabul per pujar a un vol cap a Qatar, però quan ja érem al bus camí de l’aeroport ens van fer baixar dels autobusos per la força. Ens pensàvem que ja no hi havia opció per fugir, van ser uns dies d’angoixa. Finalment, ens van portar per carretera fins a la frontera. A mig camí els talibans van fer un control i ens van pegar amb els seus fuets al cap i l’esquena, perquè mostràvem el rostre. Feia molta calor, hi havia pols, no ens podíem tapar la cara... però ens pegaven" recorda. A la frontera, els talibans les van insultar de nou quan van mostrar els documents que duien amagats amb el logo de la Federació de Futbol, necessaris per creuar la frontera. "Ens deien que no érem musulmanes, que no teníem vergonya", explica Nowrozi sobre la seva fugida.

De Kabul a Leeds

A l’altra banda de la frontera, aquest grup passaria setmanes a les instal·lacions de la Federació Pakistanesa de Futbol, esperant trobar un destí. A Islamabad les esperava Khalida Popal, la dona que durant molts anys va ser la capitana de la selecció. Popal, que treballa amb la Federació Internacional de Futbol, la FIFA, va marxar fa anys del seu país en rebre amenaces de mort i ara viu a Dinamarca, tal com va explicar a l'ARA. El seu paper d'ambaixadora de la FIFA li ha permès poder treballar per intentar oferir un nou futur al màxim de compatriotes possible. Els resultats de la seva feina han estat que la pilota torna a rodar per a elles. En aquest cas, a Leeds. Popal va ajudar a coordinar els esforços per portar a Europa aquest grup de dones juntament amb el futbolista Kashif Siddiqi, un home nascut a Londres però internacional amb el país dels seus pares, el Pakistan. Va ser ell qui va encarregar-se de sumar a la causa la Federació local, que va oferir instal·lacions per acollir el grup fins que van poder volar cap a Anglaterra. "La meva mare va ser refugiada de guerra i va poder trobar una nova llar al Regne Unit. He crescut amb aquests valors, així que calia fer alguna cosa", ha explicat Siddiqi, que lidera una ONG que fomenta la pràctica del futbol entre la comunitat pakistanesa al Regne Unit per lluitar contra el racisme i la manca d’integració en certs barris.

La darrera setmana de novembre, aquest grup de 130 persones va arribar a la ciutat britànica gràcies al suport de les ONG de Siddiqi i d'altres, una d'elles de les germanes Kardashian, que haurien posat els diners per pagar el vol que va aterrar a Londres. Però qui més va acabar per involucrar-se va ser el propietari del Leeds United, el milionari Andrea Radrizzani, a través de la seva ONG Play for Change. "No ens podíem quedar quiets. Potser arribarà el dia en què alguna d'aquestes noies podrà jugar al Leeds femení. Ara, però, el que toca és garantir el seu futur" explicava a les xarxes socials després de posar els diners que van ajudar a treure de l'Afganistan per carretera les jugadores. "Encara pateixen per si les faran tornar. Ho han perdut tot, però malgrat les bones paraules de molts governs, no reben l'estatus de refugiades. De fet, les autoritats de Leeds no els proporcionen un lloc per viure, i segueixen dormint en llocs provisionals patint pel seu futur" es queixa Khalida Popal.

Popal havia aconseguit anar contactant amb elles. "Els dèiem d'esborrar les fotos de les xarxes socials, de cremar la roba esportiva, de no deixar pistes per als talibans. Ens consta que després d'haver marxat del país els talibans han entrat a casa de familiars seus preguntant", explica Popal, que va rebre amenaces de mort, especialment quan van denunciar que el president de la Federació de Futbol Afganesa cometia abusos sexuals sobre desenes de jugadores abans del retorn dels talibans al poder. "Quan ens entrenàvem, ho fèiem d'amagat en espais tancats per evitar els insults, però els mateixos soldats que ens protegien ens insultaven perquè eren gent tradicional, masclista", recorda Popal, que segueix preocupada pel futur de les futbolistes. "El govern britànic els ha obert la porta ara gràcies al suport de diferents ONG, però no les ha inclòs en la llista d'afganesos que rebran el permís per residir al país. Han quedat en una mena de limbs legals" raona. Així, la primera setmana de desembre les mateixes noies que veien com se'ls negava el dret a aspirar a tenir un pis de protecció oficial, podien començar a reprendre els entrenaments a la ciutat esportiva del Leeds United. "El club ens deixa les instal·lacions, la roba, hi posa molt de la seva part, és un suport" explica Popal. A més, les va convidar a veure un partit de la Premier League, el dia que l'equip local, dirigit per Marcelo Bielsa, va derrotar el Crystal Palace per 1-0. "Va ser un dia molt bonic, poder veure en directe un partit de la Premier. Moltes somiem en tornar un dia a casa, però també ens il·lusionem imaginant que podem jugar en un club anglès" admet Nowrozi, que somia poder estudiar educació infantil al Regne Unit. "I jugar al Chelsea", el club del qual és aficionada.

Popal, en canvi, admet que potser no hi tornarà mai, a casa. "Conec casos de pares i germans de jugadores que han estat apallissats pels seus veïns per permetre que les seves filles juguin. Un cop van arribar els talibans, es van cremar cases de persones vinculades al futbol. El problema, però, no són només els talibans. Quan aquests van caure per primer cop, es van oferir oportunitats per a moltes dones per participar en esports, però no es va educar bé la societat explicant el que fèiem. I sempre hem rebut odi per part de bona part de la gent", es queixa.

Oficialment, les autoritats talibanes expliquen que no han prohibit la pràctica de l’esport a les dones, tot i que el membre d’una comissió cultural, Ahramadullah Wasiq, sí que va explicar a la premsa australiana que "en els esports es poden donar situacions on el rostre o parts del cos de la dona no estiguin coberts, i això no és possible a l’islam". Segons Popal, "diuen mentides a la premsa estrangera per oferir una imatge més moderada. Però jo no deixo de rebre missatges de dones atletes que volen escapar com sigui d’allà, encara queden dones esportistes que no han pogut marxar". Segons Popal, "les vam ajudar a practicar esports, els vam dir que Occident no les deixaria soles. Elles han competit, han desafiat l’odi, han demostrat lideratge, que són valentes. Ara no les podem deixar sense oportunitats". De moment, el futbol femení afganès torna a entrenar-se, lluny d’Herat, lluny de Kabul. Ho fa a Leeds, en espera de saber quin serà el futur d’una generació que ha fet de l’esport una part central de la seva vida.