BarcelonaEl 18 de juny de l’any 1914 el president del Barça, Francesc de Moxó, va arribar a l’estació de França per rebre un grup d’alemanys. Per primer cop, un equip alemany arribava per jugar tres amistosos contra el FC Barcelona. El rival era l’Stuttgarter Kickers, actualment un club de Cinquena Divisió, però llavors tota una potència al sud d'Alemanya. Moxó patia perquè l'afició no estava contenta amb l'equip, que no havia guanyat cap títol aquell any, i esperava aixecar l'ànim amb la visita dels alemanys. El que no s’esperaven els jugadors que venien de Stuttgart és que mentre ells estarien tornant cap a casa tot canviaria amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. La Gran Guerra, de fet, va congelar una mica la relació del Barça amb Alemanya, ben estreta en els primers 15 anys de vida del club.
Del 21 al 24 de juny el Barça va enfrontar-se tres cops amb un Stuttgarter Kickers que arribava amb el títol de campió del sud-oest d'Alemanya sota el braç. Llavors ja era normal que el Barça fes un viatge a l’estranger per jugar amistosos, així com tenir clubs francesos, suïssos o belgues a Catalunya. Amistosos per posar-se a prova, per aprendre i, si era possible, guanyar diners. Els primers alemanys van ser els Kickers, que van perdre dos partits i en van guanyar un. El jugador més destacat dels visitants era el capità Eugen Kipp, internacional amb Alemanya als Jocs Olímpics del 1912. Aquell 1914, de fet, era l’home que més cops havia portat la samarreta de la selecció alemanya, i va marcar un gol en el primer dels tres partits jugats al camp del carrer Indústria, amb triomf de l’Stuttgarter Kickers per 0-2. En els següents partits, l’anglès Jack Grenwell i el barceloní Gabriel Bau van liderar els triomfs d’un Barça pressionat pels aficionats, ja que uns dies abans havia arribat a la ciutat per primer cop un club professional anglès a la ciutat, el Notts County, que va guanyar els tres partits que va jugar. Un d’ells, per 3-10. Contra els alemanys, doncs, el Barça va salvar una mica el seu honor en una temporada complicada en l'àmbit esportiu.
La Gran Guerra
Just quan l’Stuttgarter Kickers tornava cap a casa, el 30 de juny, l'arxiduc Francesc Ferran, l'hereu presumpte a la corona d'Àustria, era assassinat a Sarajevo. I esclatava la Gran Guerra. "Moment d’angoixa: la guerra europea és un fet”, apareixia a la portada del diari El Poble Català. Una guerra en què Eugen Kipp va acabar enrolat en un regiment d’infanteria que va ser a la duríssima batalla de Ieper. El futbolista va perdre la cama dreta per sota del genoll i un cop de baioneta francès li va destrossar la mandíbula. Una segona baioneta li va travessar l'espatlla i li va deixar un braç immobilitzat per a la resta de la seva curta vida. Però va sobreviure i va rebre la principal condecoració bèl·lica de l'Imperi, l'Adlerplakett.
La Primera Guerra Mundial, de fet, va convertir Barcelona en una ciutat plena d’espies, amb la mateixa Mata Hari passejant-se pel Paral·lel. I amb la gent dividint-se entre els qui donaven suport als aliats i els que confiaven en els grans imperis. Malgrat que Espanya era neutral, la gent es dividia a favor d'uns i altres. I Alemanya recollia poques simpaties, ja que intel·lectuals com Rovira i Virgili, Prudenci Bertrana i Santiago Rusiñol es posicionaven a favor de francesos i britànics. Al final del conflicte ser germanòfil ja no estava ben vist i un dels primers jugadors de la història del Barça, Otto Maier, va renunciar a la ciutadania alemanya per passar a ser ciutadà espanyol. Gairebé mil catalans van allistar-se voluntaris a l'exèrcit francès, en el qual van participar alguns exjugadors del Barça, com René Victor Fenouillère. Un cop va quedar clar que guanyarien els aliats, el Barça va jugar amistosos contra un equip format per futbolistes dels estats enemics d’Alemanya a la guerra, amb jugadors francesos, belgues i britànics. Un exjugador alemany del Barça també va ser a la guerra, Walter Rozitsky. La seva figura va ser recuperada pels historiadors Eugen Scheinherr i Fernando Arrechea a la publicació CIHEFE. Rozitsky va ser blaugrana del 1911 al 1913, abans de marxar per motius de feina a Madrid, on jugaria al Reial. En acabar la guerra, va enviar una carta en alemany a Joan Gamper informant-lo que havia sobreviscut a quatre anys de trinxeres. Durant anys es va pensar que Rozitsky potser era polonès, però en realitat era alemany i jueu.
La relació del Barça amb Alemanya es va refredar després de la guerra, tot i que, de mica en mica, bons clubs van anar tornant. El 1922 va arribar a la ciutat el Greuther Fürth per jugar dos amistosos i pocs mesos després, el Nuremberg. El Greuther, bavarès com el Nuremberg, tornaria dos cops més en un període de 10 anys, tota una excepció, ja que seria molt estrany veure clubs alemanys a Barcelona fins als anys 50. I això que van venir clubs estrangers per jugar amistosos, però amb Alemanya manava la fredor, en part per la inestabilitat política dels anys 20, en part per l'ascens del nazisme al poder als anys 30.
Amb el naixement de les competicions internacionals, però, els clubs alemanys es van convertir en grans adversaris del Barça, amb 20 rivals diferents, alguns dels quals sota la bandera de la RDA. De fet, el país on trobem més clubs diferents que s'han enfrontat al Barça en partit oficial és Alemanya. El 1961 va arribar el primer duel oficial, contra l’Hamburg. Des de llavors, un munt d'equips han desfilat per Barcelona, i alguns han deixat bon record en perdre partits claus, com el Fortuna de Düsseldorf a la final de Basilea o el Kaiserslautern. D'altres, com el Bayern, de mal record. L'últim és aquest Eintracht de Frankfurt que arribarà acompanyat per milers d’aficionats.
Un dels 12 apòstols
La relació del Barça amb el futbol alemany és tan antiga com el club, de fet, perquè un alemany formava part del grup dels dotze apòstols, tal com van ser batejats els fundadors del club pel periodista Daniel Carbó, també conegut amb el sobrenom de Corredisses. Es tracta d’Otto Maier. Bavarès de Heidenheim, havia arribat a la ciutat el 1888 per treballar en una empresa de material sanitari i ja no va marxar d’una terra que va fer seva. Maier també seria jugador del club, marcaria alguns gols durant els primers anys de vida del Barça i també seria directiu. Fins i tot va córrer el rumor que va ser ell qui va decidir els colors blaugranes del club, ja que eren els del club de Heidenheim. Maier, que podia parlar alemany amb els suïssos del Barça, com Gamper, encaixava en el perfil de sportsman de l’època. Un jove de bona família que volia practicar com més esports millor, com el tenis, en què va excel·lir el seu fill Bubi Maier, que va arribar a ser campió a Wimbledon en dobles mixtos.
El primer gol al Madrid, obra d'un alemany
Maier, però, no va poder jugar el primer partit de la història del club, el del 8 de desembre del 1899 contra un grup d'anglesos al Velòdrom de la Bonanova amb tot jut 10 futbolistes, perquè no es van poder reunir 11 jugadors. Un d'aquells 10 pioners també era alemany: Eduard Maria Schilling, que va regentar una coneguda botiga d'armes al centre de la ciutat. Schilling, membre d'una nissaga jueva alemanya que s'havia convertit al catolicisme, va jugar tot just un partit amb el Barça, el primer, ja que tenia 47 anys. Maier i Schilling van formar part del grup d'alemanys que van jugar al Barça en aquells primers anys de vida del club, on catalans s’unien a estrangers que havien arribat a la ciutat per fer negocis i es van quedar. Jugadors com el famós Udo Steinberg, l’autor del primer gol del Barça al Reial Madrid el 1902, Julius Muller o Emil Walter. Després, va caldre esperar molts anys fins a l’arribada d’altres alemanys, com Bernd Schuster, Robert Enke, Marc-André ter Stegen o Kevin-Prince Boateng, així com tècnics com Hennes Weisweiler i Udo Lattek. Als anys 70, tot Europa mantenia debats sobre si calia apostar per l’escola alemanya o l’escola neerlandesa. Al Barça, Weisweiler i Lattek van deixar el record de ser molt professionals i durs. Però es va preferir el model que triomfaria amb Johan Cruyff.