Frenkie de Jong no és prou bo
En un món ideal esperaríem un any més a descobrir la millor versió de Frenkie de Jong, per fi en la seva posició, la de Sergio Busquets. En un món ideal retindríem aquest holandès professional i d’imponent canvi de ritme perquè no fa tant que les consultories futbolístiques que omplen Twitter ens van convèncer d’allò tan solemne del “fitxatge estratègic”.
Però, estimat lector, Benvingut al món real. Aquest era el títol del llibre que va publicar Sandro Rosell el 2006, en profètica advertència del que podia passar amb la seva presidència formal i ideològica. I el món real ens diu que el club està escurat i que a l’equip hi falta talent. I tots els camins porten a De Jong.
En primer lloc cal dir que la vida ens ha ensenyat a sospitar de tots els jugadors que destaquen més per les seves virtuts físiques que per les tècniques. Si qui els escriu repassa el llistat dels futbolistes que més ha increpat durant la seva llarga i feliç vida com a aficionat culer, allà hi apareixen Sergi Barjuan, Puyol, Mascherano, Arturo Vidal i Dembélé. Tots han tingut això en comú: molt físics, molt ràpids, molt dolents. De Jong, certament, no mereix ser rebaixat a aquells nivells, però el cert és que ha trencat més línies per quàdriceps que per la subtilesa del seu interior del peu.
Això ens porta a una altra reflexió. De Jong, per qui vam pagar una morterada i que té sou d’estrella, no ha estat decisiu en tota la temporada. Quan l’equip era gris d’inici, ell era gris. Quan va arribar Pedri amb la seva simfonia de futbol, l’equip va ser de sobte un dels millors del continent. Quan Pedri, amb els seus tendres 19 anys, va lesionar-se, el Barça va tornar a caure, i allà, a la foto, seguia el cèlebre i ros fitxatge estratègic. A algú del seu estatus se li pot demanar alguna cosa més que acompanyar l’equip. A De Jong i a qualsevol volant del primer equip hauríem d’exigir-los que fossin capaços de canviar dinàmiques.
Això ens porta a un últim tema. Hi ha altres jugadors pels quals el Barça podria treure’n una milionada: són Ansu, Gavi, el mateix Pedri. Vendre’ns De Jong, amb el seu nivell i professionalitat, és una llàstima i una prova dels lamentables extrems econòmics i futbolístics als quals ens va portar l’anterior directiva. Però no és com per manifestar-se al carrer i cremar les oficines del club. Senzillament no és tan bo: l’hem vist tres anys, segur que no en la seva millor posició, però no ha arribat ni a Xavi, ni a Iniesta, ni a Busquets, que són el que mereix el Barça.
Els aficionats, feliçment, ens devem a les endorfines, i sabem molt bé qui ens les ha donat i qui no. I quan mirem aquest noi pulcre, educat i ben clenxinadet, el polze va avall.
