El franquisme contra el Barça que el vídeo del Madrid amaga
El club blaugrana, com tots els equips, oficialment tenia directius afins al règim, però va ser castigat per les autoritats
BarcelonaUn cop el Reial Madrid va penjar el vídeo en què venia a dir que el Barça havia estat l’equip del règim durant el franquisme, el grup de WhatsApp dels membres de la comissió històrica del club blaugrana va començar a bullir. Molts d’ells s’han passat anys i panys estudiant precisament com el franquisme va perseguir i castigar el Barça, motiu pel qual els va doldre veure com el club madridista insinuava que el FC Barcelona hauria estat un club cuidat pel règim.
Les medalles a Franco, una llei no escrita
Els arguments del Madrid no són nous, ja que han estat utilitzats en el passat. Es tracta d'agafar episodis concrets en què en una fotografia apareixen directius del Barça i autoritats franquistes plegats. Un argument sense sentit, perquè bàsicament, en temps de dictadura, tots els presidents havien de ser afins al franquisme. ¿El Barça va entregar condecoracions a Franco? Sí, esclar. Però cal situar-ho en el context d'una dictadura. "La medalla d'or va ser creada pel club en la primera trobada de Penyes de Montserrat del 1974. En el franquisme hi havia una llei no escrita que deia que si es creava un nou títol o honor, el primer a rebre'l havia de ser Franco. El Barça, conscient o no, no va fer-ho, ja que va entregar la primera medalla a la Penya Blaugrana de Manresa. Mesos després va haver de refer l'error donant-li a Franco", recorda l'historiador Carles Viñas. Aquestes medalles, per cert, el Barça les va retirar el 2019, ja que les va considerar no vàlides. Si durant el franquisme tots els clubs havien de tenir directius afins i havien de retre homenatge a Franco, ja en democràcia no tots han actuat igual.
La guerra i la postguerra, molts dures per al Barça... i el Madrid
Hi ha consens, però, entre la major part d'historiadors a l'hora de recordar que en els primers anys de franquisme el Reial Madrid també va patir, com ho assenyalava el vídeo del club blanc. Durant els anys trenta l'entitat madridista va eliminar la paraula "Reial" del seu nom per adaptar-se a la República, i va ser dirigit per algunes persones marcadament d'esquerres. Tal com va passar amb el Barça, també la seu social blanca va acabar sota les bombes franquistes, molts socis depurats i jugadors exiliats. Si el president blaugrana Josep Suñol i Garriga havia estat executat pels nacionals en l'inici de la guerra, el president madridista Antonio Ortega seria executat al final per comunista. "La gran diferència ha estat que el Barça ha lluitat per recuperar la memòria històrica dels seus represalitats i el Madrid encara avui no té cap espai dedicat al seu president executat, que sembla que no hagi existit", explica Viñas. Durant els primers anys del règim, si un equip va ser beneficiat per les noves autoritats va ser l'Atlètic de Madrid, anomenat llavors Atlético Aviación, ja que va passar a estar vinculat al ministeri de Defensa i l'exèrcit. Tant el Barça com el Madrid gairebé van baixar a Segona, i van passar bona part dels anys quaranta a l'ombra de l'Atlético, el València o l'Athletic Club. El Madrid viuria 15 anys complicats, en el terreny esportiu.
El paper clau de Santiago Bernabéu per acostar el Madrid al règim franquista
A mitjans dels anys quaranta, l'exjugador blanc Santiago Bernabéu arribaria a la presidència del club i començaria un procés d'acostament a les autoritats, ja que no era dubtós de ser republicà. "Bernabéu va teixir una xarxa de contactes perquè el club es convertís en el més poderós durant el franquisme", diu l'historiador Carles Santacana sobre la figura que denomina l'actual estadi blanc, que en els anys vint, durant una gira per Anglaterra, va dir que el Madrid defensava "l'orgull i la causa espanyola". Amb 41 anys s'havia allistat voluntari a l'exèrcit franquista i havia participat en l'entrada a Barcelona. Bernabéu aconseguiria millorar la imatge del club jugant bé les seves cartes, especialment a finals dels 50, quan el règim va necessitar projectar una nova imatge a l'extranger. L'expresident se sabria moure per fer del seu Madrid l'ambaixador, i rebre favors de la dictadura com ara la modificació dels estatuts que van permetre que Alfredo Di Stefano no fitxés per al Barça i sí per al Madrid. Un moment clau.
Tots els clubs tenien llavors presidents afins al règim que intentaven aconseguir favors, en forma de modificacions de lleis, requalificacions de terrenys o ajudes per construir instal·lacions esportives, com li passaria al Madrid per aixecar el nou estadi de Chamartín. També el Barça es beneficiaria de diners de l'Estat per construir instal·lacions com el Palau Blaugrana, on 43 dels 158 milions de pessetes que va costar el recinte els va posar l'Estat.
Canvi de nom i d'escut per ordre del règim
Però des dels poders se seguia veient el Barça com un club catalanista. Una cosa era qui manava, amb directius sempre afins que podien condecorar el dictador, i una altra de diferent era la massa social. Un dels primers cops que va rebre el Barça va ser el setembre del 1939, quan la Federació va demanar retirar la senyera de l'escut blaugrana, canviar el nom de FC Barcelona a "Club de Fútbol Barcelona" i fer un partit que semblaria un acte de depuració entre el Barça i l'Athletic. El recorda l'escriptor i historiador Enric Calpena: "La fotografia és ben trista. Agafen els equips català i basc, significatiu. A l’Athletic, l’únic jugador que havia fet la guerra amb els nacionals era Gorostiza, que era alcohòlic. La resta devien ser nens de 14 o 15 anys. Es va dir que eren juvenils, però jo crec que eren més joves. Per això el Barça va guanyar-los 9 a 1. I això que el Barça, que tenia pocs jugadors, va haver de completar l'equip amb altres futbolistes franquistes. Per a les autoritats del règim els esports eren molt importants per controlar les masses, tenir-les distretes".
Directives posades a dit des del règim
El 1940 el cap de la policia de Barcelona, Luis Martí Olivares, va enviar al cap de la Dirección General de Seguridad, José María Finat y Escrivá de Romaní, comte de Mayalde, un informe en el qual havia treballat durant vuit mesos en què explicava: "Ante la estatua de Casanovas se celebraban actos de afirmación separatista. A este acto siempre han acudido con coronas, ores y el escudo del «F.C. BARCELONA», todos los directivos, jugadores y socios del mismo", tal com va descobrir la revista Sàpiens. L'informe subratllava que"es de dominio público que el «F.C. BARCELONA» siempre ha hecho política, en un principio catalanista y desde hace muchos años francamente separatista, y por ello ha explotado su rivalidad con el R.C.D. ESPAÑOL, que precisamente ha sido el único club de fútbol de Cataluña que se ha significado como verdadero españolista. En los partidos que estos dos clubs celebraban los barcelonistas calificaban de extranjeros a los españolistas, por el hecho de que estos hablaban en español".
La conclusió seria que durant dècades el Barça estaria controlat per directives presidides per persones que no necessàriament havien de ser sòcies del club, com ara el militar Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta. El franquisme necessitava que els clubs que havien estat relacionats amb la República, com el Madrid, o amb el nacionalisme català i basc, com el Barça i l'Athletic, semblessin molt franquistes de sobte. Per això tenia cura de qui el presidia i orquestrava actes com les cartes d'adhesió al Movimiento o els homenatges florals a José Antonio Primo de Rivera a Alacant, on va ser assassinat.
Els camins dels dos clubs es creuarien en un partit de semifinals de Copa clau, el de la temporada 1942/43. En l'anada el Barça va golejar per 3-0, però a la tornada va rebre una humiliació a Madrid: 11 a 1. Els jugadors explicarien que van ser xiulats i agredits. I que fins i tot van baixar policies al vestidor per intimidar-los. En una premsa amb censura, seria significatiu que les cròniques del diari Ya i el Marca del partit de Barcelona critiquessin l'actitud dels aficionats catalans. Al Ya es podria llegir que "el público de Las Corts, al silbar al Madrid, se veía que increpaba claramente a los representantes de España. Ah, si Chamartín ayudase el domingo como la «cazuela hirviente»de Las Corts en el primer tiempo".
Montal Galobart, el primer president genuïnament culer durant la dictadura
Tot i tenir un president franquista, el Barça encara era vist com un club catalanista. La picabaralla del partit de tornada, per cert, provocaria la dimissió d'Enrique Piñeyro, indiginat per la multa que va rebre el club. També el president blanc dimitiria per la multa rebuda i, coses de la vida, obriria el camí de la presidència a Santiago Bernabéu. Si el club blanc s'encaminava cap a una nova era, el Barça seguiria en mans de persones afins al règim que ni eren sòcies del club fins al 1946, quan, després de perdre la Lliga en la darrera jornada, la directiva dimitiria i forçaria a marxar el president Josep Vendrell, per donar pas al primer mandat d'Agustí Montal Galobart. La nova directiva seria, com la de tots els clubs de l'època, formada per persones ben vistes pel règim, amb la diferència que per primer cop serien també culers de tota la vida amb ganes de potenciar el club.
De la cacicada amb Di Stéfano a les primeres eleccions
La directiva de Montal i el seu successor Enric Martí Carreto dimitiria amb el cas Di Stéfano, el 1953. Com explicaria Manolo Vázquez Montalbán: "Franco era un fanàtic del Reial Madrid i discutia les alineacions amb els seus escassos amics. I, amb el fitxage forçat de Di Stéfano per al Madrid, va créixer a Catalunya la indignació de l'encara no anomenada societat civil, que va sumar el robatori de Di Stéfano als excessos del franquisme". El 1952 el Barça tenia gairebé lligat el jugador argentí, que jugava llavors a Colòmbia, quan el Madrid hi va interferir. Durant mesos els dos clubs van lluitar per aconseguir fitxar l'exjugador del River Plate, el club que en tenia els drets mentre jugava amb el Millonarios de Bogotá per cobrar diners en una lliga no reconeguda per la FIFA.
La llei estava de la part del Barça, que tenia el permís del jugador, que arribaria a Barcelona i vestiria de blaugrana, i el River. Però el Madrid va negociar amb el Millonarios i això va provocar un aldarull tan gran que la Delegación Nacional de Deportes va decidir que Di Stéfano hauria de jugar als dos clubs, un any a un lloc, i un altre, a l'altre. Aquesta decisió surrealista no va agradar gaire al president Martí, que va suposar que a Madrid no volien seguir veient un Barça guanyador, ja que el club català vivia una bona època gràcies al fitxatge de Kubala.
"El cas Di Stéfano va marcar molt. Era un cas estrictament esportiu, però la Federació va prendre partit pel Madrid. Havia mogut fils amb Bernabéu. Per als barcelonistes era fàcil lligar caps", argumenta Carles Santacana. La dimissió creava un buit de poder que ocuparia una junta gestora que presidiria l'expresident Montal Galobart. La lògica deia que el Barça esperaria a veure com la Delegación Nacional de Deportes escollia el nou president, però el secretari Albert Maluquer va detectar un buit de poder en els estatuts que regien els clubs de futbol durant el franquisme: enlloc hi deia que fos obligat esperar, de manera que la gestora va convocar, en plena dictadura, unes eleccions en què podien votar tots els socis masculins majors d'edat. Va ser una petita revolta del Barça en plena dictadura.
La crisi dels oriünds, una altre triomf en plena dictadura
Oficialment, el franquisme fingia ser neutral i no polititzava el futbol, però a la Federació es vivien lluites per aconseguir favors en què Bernabéu era el rei. De fet, el 1968 el president blanc va reaccionar a la derrota contra el Barça a la final de Copa afirmant que li agradava Catalunya "malgrat els catalans". Segons els informes de la policia de l'època consultats per Carles Santacana, aquestes paraules van provocar la indignació de les autoritats franquistes, ja que una figura important de l'esport espanyol va fer públic el que tothom pensava però el franquisme volia negar: que la gent identificava clubs amb identitats nacionals. Poc després es viuria l'anomenat escàndol dels oriünds, quan en un futbol on no es podien fitxar estrangers sí que podien arribar jugadors amb avantpassats espanyols. Molts sud-americans ho feien amb documentació falsa, però la Federació només va invalidar els fitxatges dels blaugranes Heredia i Cos. El Barça va considerar-ho un atac i va encarregar a l’advocat Miquel Roca l’elaboració d’un informe que demostrés que la majoria d’oriünds no tenien cap vincle familiar amb Espanya. La contundència d’aquest informe portaria el futbol espanyol a obrir les seves fronteres.
Segons els historiadors Santacana i Viñas, "el Barça representava tot allò que el franquisme rebutjava i, per tant, el club es va veure obligat en certa manera a desnaturalitzar-se oficialment per poder sobreviure". "No seria fins molt més tard, el 1968, que recuperaria el fil de la catalanitat destruït durant la Guerra Civil", expliquen. Fins llavors, els actes de dissidència eren dels aficionats, com ara la vaga dels tramvies o parlar en català a l'estadi. El Barça, però, sí que ha volgut recuperar l'esperit anterior a la Guerra Civil, defensant la memòria de Suñol i Garriga, per exemple. El Madrid en canvi, segueix desterrant en l'oblit alguns dels seus directius, els que van ser represaliats pel franquisme. De fet, a la seva web oficial encara figura un buit presidencial del 1936 al 1939.