Fins que el Miniestadi se li quedi petit

BarcelonaHi va haver una època a finals dels anys 70 que els camps de terra de l’esplanada del Camp Nou -que també eren la zona d’aparcaments en els dies de partit-, es van quedar petits per a l’equip femení. No era ben bé el Barça, tot i que jugava amb l’escut i amb la roba reciclada de temporades anteriors, sinó una Penya Femenina Barcelonista a qui el club permetia utilitzar la seva imatge. “Eren altres temps, ens entrenàvem al pàrquing, pagàvem quota per jugar. Vam ser les pioneres, ara és una altra cosa, hi ha un equip fantàstic”, recorda Núria Llansà, màxima responsable d’aquella primera secció femenina d’un Barça que, dècades més tard, pot convertir-se al Miniestadi (19 h, Barça TV) en un dels quatre millors equips d’Europa. Si l’equip blaugrana fa bo avui el 0-1 que va aconseguir a Malmö davant el Rosengard suec, accedirà per primer cop a la seva història a les semifinals de la Champions.

Mai abans s’ha arribat tan lluny, després de cinc participacions en la màxima competició continental i l’oportunitat és d’or. “Hi ha optimisme, no ens havíem trobat amb una tornada de quarts de final amb avantatge i jugant a casa. Tenim ganes de fer les coses bé”, admetia Xavi Llorens en la prèvia.

L’escenari tornarà a ser el Miniestadi, on l’afició té el repte de superar les 8.369 persones que van “petar” l’estadi -fent servir l’etiqueta que va remoure Twitter en les hores prèvies- en l’eliminatòria davant del París Saint-Germain l’any passat. En aquest cas, l’escut del rival no és tan cridaner com amb les franceses, però el club confia que l’avantatge de l’anada, el fet que l’entrada sigui gratuïta i l’efecte de Marta Vieira atreguin prou aficionats per rondar xifres similars. “Animo tothom que vingui, serà un partit molt bonic i, esperem, històric. L’equip té molt a donar”, demanava Vicky Losada. La capitana Marta Unzué era fins i tot més agosarada: “Si poguéssim omplir el Mini, seria perfecte. Ens agrada jugar amb molta gent, ens dona un plus”.

Del pàrquing, als annexos del Mini

La cita s’ho val. La d’aquest dimecres serà una d’aquelles dates per apuntar al calendari, el primer pas dels pròxims que vindran i l’últim després de molts petits esforços fets a l’ombra. Com el que, vist amb perspectiva, va significar el fitxatge de Maribel Domínguez el gener del 2005. Marigol va sacsejar de dalt a baix un Barça femení que s’acabava d’integrar en la dinàmica de futbol base de la mà de Joan Laporta, Sandro Rosell i Pep Colomer, però que amb prou feines sobrevivia a la màxima divisió estatal, on només havia guanyat un partit dels últims 16. El debut de la mexicana va ser rotund: victòria per 5-0 i hat trick. “Buscàvem un cop d’efecte i la seva arribada va satisfer el que volíem, i més. Se’ns va fer petit el camp annex al Mini. Es va generar una bogeria mediàtica arreu del món, tothom va saber que el Barça tenia futbol femení, i que ja no era una penya ni un grup d’amigues. Vam fer el clic que ens faltava per deixar de ser amateurs i començar a tenir una actitud professional, que era el màxim a què podíem aspirar amb el pressupost que teníem”, apunta Joanjo Estregué, coordinador del femení entre el 2003 i el 2005. Es va quedar a mig camí de la revolució que hauria volgut fer -i que va completar després Xavi Llorens en l’era Alexanko- però considera que es va plantar “la llavor” del que és el Barça ara. Es va eliminar la quota per als primers equips, es van posar a disposició les instal·lacions esportives i mèdiques del club, i algunes jugadores van gaudir de pis, ajuts per a la universitat o dietes a La Masia. Llavors, uns luxes; ara, tot un hàbit.

Fins al punt que res sembla aturar el projecte del Barça femení, professionalitzat des del 2015 amb l’objectiu de traslladar l’autoritat de la lliga espanyola a Europa, l’aparador més atractiu. “És un somni ser a semifinals”, deia el tècnic, que en l’últim any i mig ha anat repetint que “ben aviat” el Barça femení jugaria una final de la Champions. Ara ho poden tenir més a l’abast que mai. En cas de batre el Rosengard, se les veurien amb el guanyador del duel entre el PSG i el Bayern Munic, que de moment tenen a favor les bavareses, pel triomf mínim a Alemanya a l’anada (1-0). Sigui qui sigui finalment, serà un rival més assequible que els que esperen a l’altra semifinal, probablement el Manchester City i l’Olympique de Lió, per l’avantatge que porten de l’anada (0-1 per a les angleses contra el Fortuna Hjorring danès i 0-2 per a les franceses davant el Wolfsburg alemany).

“La Champions és un premi, el que és important és la Lliga”, continua sent la cantarella amb què la plantilla, que diumenge va retallar dos punts a l’Atlètic de Madrid i ja depèn d’ella mateixa per ser campiona, s’allibera de pressió a poques hores de fer història. Una història que Llansà ni s’imaginava quan imprimia calendaris i venia Loteria de Nadal per fer subsistir la secció femenina, i que Estregué s’enorgulleix d’haver escrit. Una mica. També.