El cas Negreira és l’últim episodi. Però no deixa de ser un de tants. Ni el primer ni malauradament l’últim. Una pena. Un costum. La sensació que no hi ha un pam de net enlloc. El pagament de 7 milions d’euros que el Barça va fer en 17 anys a les empreses vinculades a l’exvicepresident del Comitè Tècnic d'Àrbitres (CTA) demostra que els mecanismes de control de la despesa fallen. I si van funcionar, tots els presidents i òrgans de control serien còmplices d’un fet, com a mínim, reprovable èticament. I veurem si alguna cosa més.
Sota l’argument que en una institució amb 700 o 800 milions d’euros de pressupost és complicat supervisar despeses de 200.000 o 300.000 euros, els diners van sortint del Camp Nou a cabassos, alegrement. Potser no es podien fer fotocòpies en color, però cada dia pot ser festa major a Arístides Maillol. Esclar, no són els seus diners. Esclar, això no és la llotja del Bernabéu.
S’han normalitzat quantitats fora mida. Tant en l'àmbit esportiu com en l'empresarial. No és normal que es paguin 10 milions d’euros per una comissió pel fitxatge d’un futbolista desconegut com Malcom. Diners que durant mesos van anar sortint cada dia en petites dosis cap al destinatari. No és normal que cada estiu hi hagués fitxatges milionaris de jugadors brasilers desconeguts per al filial. Futbolistes que al cap d’uns mesos marxaven per la porta del darrere i ja no sabem ni on paren ni si han penjat les botes. Sí, Keirrison també.
Tampoc és normal gastar les fortunes –perquè més d’un milió d'euros és una fortuna per al pobre soci que pateix per pagar el seu abonament– que es van malbaratar per inventar-se una perniciosa campanya a les xarxes per atacar oposició i llançar missatges contra els teus propis jugadors. No és normal pagar al vicepresident del CTA quantitats desorbitades i que ningú faci saltar l’alarma… ¿o potser si algú s’atrevia a posar-ho en dubte corria algun risc?
Hi ha tantes coses que no són normals. Sota conceptes abstractes i poc clars, com el d’assessorament, o agafant-se al fet que són qüestions confidencials que els contractes no permeten explicar amb transparència, tot s’hi val. A vegades eren factures inflades que no arribaven a la taula dels directius. D’altres, hi arribaven, i tant, però l’executiu de torn no preguntava perquè això venia de dalt. I així anar sumant. Esclar, no són els seus diners. Esclar, això no és la llotja del Bernabéu. O hi havia molta incompetència o hi havia algú molt llest.