La festa del Barça acaba amb un pam de nas (0-0)

Tot estava llest per escenificar el canvi de cicle. Com si fos un acte ritual per cremar a la foguera els records del passat. Un nou nom a l’estadi, una samarreta nova, un nou davanter centre, un munt de jugadors debutant i una afició entregada. Tot ben calculat, tot ben dissenyat. Però el futbol no admet que li escriguin el final del guió abans d’hora i el que havia de ser una nit de festa major va acabar amb cara de pomes agres. El nou Barça va acabar topant contra un mur, fent-se mal i deixant-se dos punts per començar (0-0).

Que bonics són els amors d’estiu, però no solen durar. El barcelonisme, després d’anys de penitència, tornava al seu temple amb un munt d’esperança, engrescat pels fitxatges, per les palanques, pels amistosos, per la promesa d’un futur millor. Feia temps que el poble barcelonista no tenia papallones a la panxa, que no se sentia tan especial vivint el seu estiu de l’amor. Com si fos San Francisco els anys 60, amb flors al cap i amor lliure per tothom. L’estrena en partit oficial del nou nom de l’estadi havia d’arribar amb una playlist a Spotify amb cançons d’amor, però quan organitzes una festa sempre hi ha algun convidat que té una idea diferent al cap. En aquest cas, el Rayo Vallecano, l’equip de barri que s’ha especialitzat en fer la guitza als rivals més grans. L’equip d’Andoni Iraola, com ja va fer l’any passat, va resultar ser tan incòmode com una pedra a la sabata. Com posar-se una samarreta quan t’has cremat l’esquena després de quedar-te ben adormit a la platja, somiant en els títols que el Barça guanyarà.

Però per poder guanyar títols aquesta temporada caldrà molt més que aquest estat d’ànim que Laporta ha aconseguit crear amb els seus fitxatges i les seves palanques. Tot costa, a la vida. I caldrà picar pedra i aprendre de les errades. De l’alegria de la pretemporada es va anar passant a la tensió dels partits oficials, especialment a mesura que el rellotge deixava de ser un amic per convertir-se en un rival. Els minuts anaven passant i el Barça no aconseguia batre la porteria d’un Rayo Vallecano que de tant en tant punxava amb contres molt ben organitzades, com la d’Álvaro García, en què Ter Stegen va evitar que l’Spotify Camp Nou es quedés en silenci. L’equip madrileny va aconseguir fer sentir molt incòmode un Barça on Xavi havia mogut Araujo al lateral, després de decidir deixar fora de la llista de convocats un Sergiño Dest que sembla destinat a marxar del club. I tot amb Piqué a la banqueta. Com si fos un missatge per assegurar-se que el defensa català tingui clar que aquesta temporada ja no serà un baluard que jugarà cada partit, passi el que passi. Per començar, Xavi va començar amb Eric i un dels debutants, Christensen, en defensa.

Totes les mirades, però, se les emportava Robert Lewandowski. El polonès, després d’esgotar totes les lletres W de les botigues del Barça de tant estampar el seu cognom, intentava treure’s de sobre Catena, que de tant en tant li deixava un recordatori als turmells en forma de coça. Els moviments del davanter polonès ordenaven els atacs d’un Barça elèctric a les bandes, amb Raphinha amb moltes ganes d’enamorar la seva nova afició i un Dembélé més proper a la versió de les darreres temporades en lloc de la versió oferta durant la gira pels Estats Units. Xavi Hernández, però, acabaria substituint primer el brasiler entrada la segona part.

De Jong, amb minuts

L’estrena del nou Barça, en lloc de ser un passeig, costava. Havia de ser com una sèrie d’aquelles d’estiu agradables de veure i era un thriller dels que t’obliguen a mossegar-te les ungles. La pilota sempre era a les botes de Busquets, Gavi i Pedri, tres jugadors amb la capacitat d’amagar-la, com si tinguessin màgia a les botes, però el Rayo també tenia un truc: els seus jugadors semblaven multiplicar-se com els pans i els peixos, arribant sempre a temps per posar la cama. Calia intentar-ho amb xuts des de la distància, pilotades llargues aprofitant el bon joc aeri de Lewandowski o canvis de joc, de banda a banda, per provocar esquerdes en la defensa rival. Però el Rayo es mantenia ferm i Xavi no volia arribar als darrers minuts del matx patint. Així doncs, al minut 60 de la segona part ja va treure de l’ostracisme un Frenkie de Jong disposat a demostrar per quina raó es vol quedar a Barcelona, Sergi Roberto i el noi més especial de tots, Ansu Fati. A diferència de la darrera temporada, quan Xavi mirava cap a la banqueta i només veia els rostres adolescents de jugadors del filial, ara el tècnic de Terrassa té fons d’armari. Pot escollir com vestir-se en funció del ball que hi ha sobre la gespa. La directiva ha fet un esforç per donar-li eines i és l’equip qui ha de donar continuïtat a aquest estat d’eufòria estiuenc. La idea és que tot plegat no sigui només el somni d’una nit d’estiu i sigui l’inici d’un curs memorable.

Xavi va confiar en un Kessie que va entrar per posar-hi una mica de grapa quan la benzina de Pedri ja s’havia acabat. Però el Rayo seguia fent la guitza defensant amb èxit i llançant contres que provocaven molta inseguretat a un Barça que cremava les seves darreres naus amb l’entrada d’Aubameyang, que va quedar-se a un pam de marcar en dues ocasions, quan el partit es juga ja amb una sola porteria. El Rayo venia la seva ànima al dimoni per treure un punt mentre el Barça li posava la por al cos atacant enfollit. Però ni Lewandowski ni Ansu van poder marcar en un partit de cruel final, ja que Busquets va acabar veient la vermella en els darrers minuts. I la part positiva és que aquesta ensopegada servirà de recordatori per a qui ja es veia a Canaletes. Al futbol, tot costa molt. Només guanyes si pateixes, abans.