Ferran Torres, Dembélé i la lletera
Al Barça, inscriure jugadors s’està convertint perillosament en el conte de la lletera. Vam tenir-ne l’aperitiu a l’agost amb Memphis, Eric Garcia i, sobre la botzina, el Kun. Quatre mesos després, les regles del joc continuen sent les mateixes per a un club que no ha concretat patrocinis salvadors però que, això sí, ara té líquid per fitxar gràcies a Goldman Sachs. Mentre parlen amb Álvaro Morata, tenen Ferran Torres a punt d’empassar-se els dotze grans de raïm vestit de blaugrana i desitjant que debutar no sigui impossible. No li queda més remei que confiar que Laporta, Reverter i Alemany trobaran la manera d’encaixar-lo davant la lupa severa i immutable de Tebas. Si ho van aconseguir a l’estiu, per què no ho haurien d'aconseguir ara? El més expectant és l’entrenador: un Xavi obligat a posar pedaços a mitja temporada després que el president no volgués apostar per ell a l’estiu.
En aquest conte de la lletera particular en què primer compren i després “ja ho trobarem”, hi està grinyolant un ingredient que és com una broma de mal gust des del dia que Bartomeu el va fitxar: Dembélé. 105 milions d’euros més 40 en variables, un sou de crac mundial i un rendiment resumit en una acció: el gol que va fallar a l’anada de semifinals de la Champions del 2019 contra el Liverpool que hauria significat el 4 a 0. La seva renovació a la baixa, que només es pot entendre en el context actual, ajudaria a alliberar massa salarial, però de moment tot va malament. No es podia saber que el seu representant voldria més diners mentre des del mateix club alimenten la utopia de Haaland. Els vestigis de l’herència de Bartomeu no s’esborren i funcionen com una maledicció implacable. Dembélés, Coutinhos i Umtitis: tots continuen allà, impertèrrits, frenant qualsevol moviment cap a l’esperança.
Ja no es tracta només d’inscriure, sinó d’apuntalar el Barça del futur: per renovar Gavi, Nico i Araujo també és necessari perdre el pes de les rèmores del passat com sigui. És urgent trobar la fórmula d’aixecar el cap mentre que de fons continuen sonant les sigles CVC: l’últim recurs, el plat que provoca ganyotes, el pla B o Z de l’equació. Al club blaugrana viuen al límit, desactivant bombes a batzegades, com en una pel·lícula d’acció en què l’enemic no acaba de desaparèixer mai, fins i tot quan ja s’ha mort. A les altes esferes saben que a Xavi no poden deixar-lo sol en la tasca titànica de treure el Barça de la decadència més absoluta. Canviar el final del conte de la lletera és a les seves mans.
